Crítica de Toy Story 5: Pixar posa les nenes al centre i enfronta les joguines a les pantalles en la seva entrega més melancòlica

La cinquena pel·lícula de la sèrie iniciada el 1995 amb Toy Story arriba al rescat d’una companyia qüestionada en termes qualitatius, no quantitatius, ja que cap de les darreres produccions de Pixar ha estat un fracàs estrepitós. Curiosament, malgrat el reclam de Buzz Lightyear —que aquí es multiplica en no menys de vint unitats dels militaritzats space rangers a la recerca del comandament estel·lar— i de Woody, els dos protagonistes excepcionals de les entregues anteriors, a Toy Story 5 el pes principal recau en Jessie, la proactiva vaquera, i, per extensió, en la nena que entra en crisi amb les joguines, Bonnie, i la seva nova amiga, la racialitzada Blaze.

D’una banda, les nenes humanes guanyen un protagonisme que Andy, el primer propietari de les joguines, mai no va arribar a tenir. De l’altra, és una nina, i no dos ninots, qui condueix el relat. Woody, que ara treu panxa i té una calba al cap —tan evident que qualsevol contacte amb la llum la converteix en una superfície resplendent, gairebé sagrada—, i Lightyear, que no sap com comunicar a Jessie que l’estima, passen a ser secundaris. Mentrestant, el Sr. Patata i Rex gairebé no tenen entitat, i Bo Peep només apareix en un parell d’escenes.

El món ha canviat, tant l’exterior com l’interior dels mateixos personatges i les seves circumstàncies.Toy Story 5 mostra aquest canvi qüestionant-lo des d’una innocència gairebé melancòlica. Les joguines, anguniades per la pèrdua de protagonisme en el món dels seus propietaris a causa de l’aparició dels mòbils, les tauletes intel·ligents i altres aparells electrònics, fan tot el possible per recuperar el temps perdut.

Perquè d’això tracta la saga des de l’excepcional tercera entrega, estrenada el 2010, quan Andy se’n va anar a la universitat, va deixar enrere la infància i, amb ella, les seves joguines. Aquestes van quedar a mercè d’unes circumstàncies que posaven fi a la seva missió vital: alegrar la vida dels nens i perpetuar, encara que fos com una utopia, les bondats de la infància.

Va quedar meridianament clar a Toy Story 3, tan creativa i tan trista malgrat la disbauxa habitual de Woody i companyia. La quarta i la cinquena part no fan més que donar voltes a la mateixa idea, reivindicant la innocència de l’edat infantil en el sentit formatiu del terme, i mostrant en aquesta última pel·lícula no només la rivalitat entre les joguines tradicionals i la tecnologia, sinó també l’aliança de les primeres amb els videojocs d’uns anys enrere per combatre les màquines del present que, com la tauleta Lilypad —un altre personatge destacat del film—, alimenten el culte als xats, les xarxes socials i els «m’agrada» en detriment d’aquelles joguines que, en diverses escenes, apareixen abandonades en un parc, tancades dins una caixa de cartró o habitant la caseta d’un jardí com a vestigis d’un temps que mai no hauria de desaparèixer del tot.

Subscriu-te per seguir llegint