Temporalitat abusiva

El 13 de maig va aparèixer una nova sentència del Tribunal Suprem sobre la qüestió dels interins o l’abús de la temporalitat en les administracions públiques. Aquesta era un afegit a les sentències que han anat arribant des de la justícia europea des de fa ben bé més de cinc anys. Les sentències dels tribunals europeus marquen directrius, però no poden alterar els principis fonamentals de cada estat, i en el cas d’Espanya, l’accés a la funció pública ve, en darrera instància, referenciat a la Constitució on s’estableixen els principis de mèrit, capacitat, igualtat i publicitat.

Durant massa anys anys les administracions han abusat de la figura de l’interí en l’àmbit del funcionariat, però també de la temporalitat en el personal laboral. Es va arribar a consolidar una figura que era el PLINF, Personal Laboral Indefinit No Fixe, vinculat a persones que superaven la limitació de contractes temporals, però que no eren fixes per no haver passat per un procés de selecció específic de la seva plaça. Vist des de fora, des de tribunals europeus, això era poc menys que esperpèntic. Des de dins s’havia assimilat pel fet que suposava que era indefinit.

Més enllà del fet dels PLINF la temporalitat a les administracions es va acabar convertint en un fenomen estructural. Per les limitacions de les taxes de reposició que venien imposades pels governs des de 2010. I és que rere de l’argument de la retallada de despesa pública, tan generalitzada en els anys de la crisi postbombolla, hi havia un objectiu amagat que buscava ofegar el que és públic per tal que s’externalitzés cap al sector privat, on empreses molt properes a les esferes de poder polític veien un ampli marge de negoci i benefici. Però el resultat va acabar sent que durant anys, milers de treballadores i treballadors han ocupat places essencials en sanitat, educació, serveis socials, justícia o administració local amb contractes temporals o nomenaments interins que s’han allargat molt més enllà del que hauria de ser excepcional. Des de la perspectiva de CCOO, aquesta situació no només vulnera drets laborals, sinó que també debilita la qualitat dels serveis públics i posa en risc el seu futur.

Les sentències deixen clar que aquests abusos de temporalitat han de comportar indemnitzacions coherents. Si apliquem un altre criteri de la justícia europea, les indemnitzacions haurien de superar amb escreix els límits que marca la legislació. Perquè les administracions coneixen quins són els mecanismes per a estabilitzar les plantilles, coneixen els terminis màxims de les interinitats i la temporalitat, i així i tot no es realitzen les ofertes públiques per tal que les persones que ocupen places de forma interina ho puguin fer de forma indefinida o bé adquirint la plaça com a personal funcionari.

Però encara naveguem en la indefinició sobre si aquesta estabilització s’assoleix de facto. La darrera sentència del suprem sembla que ho confirma per a la situació del personal laboral, sempre que hagi passat per un procés de selecció, però per al personal funcionari continuen vigents els principis de la constitució i no podem parlar de fixesa automàtica.

Com totes les sentències les lectures poden contenir matisos. I s’ha de ser molt curós amb fer determinades promeses o determinades lectures que poden crear falses expectatives. Haver aprovat un procés selectiu, encara que no hagis obtingut plaça, pot ser la via d’entrada a l’administració, ja que el darrer decret situava la possibilitat de fer una borsa per a possibles vacants/interinatges. Però aquesta opció, que és totalment legítima, pot ser una arma de doble tall. De la mateixa manera que moltes administracions han comès abús de la temporalitat amb coneixement de causa, la via de les borses d’aprovats per a garantir places a l’administració pot ser utilitzada de forma abusiva.

És necessari el rigor màxim en els processos d’accés a les administracions, cal exigir a les administracions el compliment de les lleis en les convocatòries, en termini, dels mateixos, i més enllà de la penalització mitjançant les indemnitzacions a les persones afectades, seria també necessari un control superior per a evitar, o sancionar, el no compliment dels terminis.