L’empremta invisible de cuidar: així afecta la salut física i emocional

«Ja sé que m’he de cuidar, abaixar el meu nivell d’estrès, tenir temps per a mi... Però com i quan». Si cuides un familiar, és molt probable que les paraules de Raquel Rivera ressonin al teu cap. Perquè no expressen únicament cansament, sinó també la frustració de sentir una vegada i una altra recomanacions que, per molt sentit que tinguin, resulten difícils de portar a la pràctica. Una cosa és saber que cal cuidar-se i una altra de molt diferent trobar el moment per fer-ho quan les necessitats dels altres ocupen bona part del teu dia, dels teus pensaments i, en ocasions, també de les nits.

La Raquel té 57 anys i assumeix en solitari la cura de les seves dues filles adolescents i una mare que va caure en una depressió al quedar-se sola. Pertany al que es coneix com la «generació sandvitx», formada per persones que cuiden els seus familiars grans mentre encara tenen fills o filles al seu càrrec. Una doble responsabilitat que, en el seu cas, també ha hagut de compaginar amb la seva vida professional. I això ha implicat fer renúncies. «El fet de cuidar consumeix molt temps, m’ha condicionat fins al punt de canviar de feina, perquè si jo no treballo des de casa, no puc encarregar-me’n», explica Raquel al documental Cuidar, de Cinfa.

Canvis en el terreny laboral, però també en l’esfera personal, perquè cuidar, tot i que pugui ser una experiència gratificant, passa factura físicament i emocionalment, afecta les relacions socials i pot alterar profundament la vida quotidiana dels que assumeixen aquesta responsabilitat. Ho reconeix Raquel i ho confirma el II Estudi de l’Observatori Cinfa dels Cures, elaborat pel laboratori farmacèutic amb l’aval de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG).

En concret, els resultats d’aquesta segona edició, realitzada a partir d’una mostra de més de 3.200 persones cuidadores a Espanya, revelen que el 88% de les persones enquestades se senten satisfetes amb aquesta tasca. No obstant, més enllà de l’afecte i la gratificació de cuidar un ésser estimat, el 62,8% considera que aquesta responsabilitat ha afectat, en una mesura o una altra, la seva salut física i/o mental. Entre els qui reconeixen repercussions en la seva salut mental, l’estrès és la conseqüència més freqüent (66,1%), seguit de l’ansietat (51,7%), la irritabilitat i els canvis d’humor (39,3%) i els sentiments de tristesa i depressió (35,2%). El cos també acusa l’esforç: gairebé set de cada deu persones cuidadores (69,8%) assenyalen cansament o fatiga, la meitat (50,1%) pateix alteracions del son i més d’un terç (36,7%), dolors musculars.

A més a més, el 53,8% de les persones cuidadores consideren que aquesta tasca ha afectat les seves relacions socials. Entre aquestes, gairebé 9 de cada 10 (88,9%) disposen de menys temps lliure per al lleure i les seves aficions, mentre que el 30,8% sent més aïllament o ha vist deteriorar-se les seves relacions familiars i d’amistat.

Suport i visibilitat

¿I com es toreja amb tot això sense ensorrar-se? La Raquel explica que intenta «preservar l’alegria» però que, moltes vegades, funciona en una espècie de pilot automàtic, sense aturar-se gaire a pensar en el que està vivint. «Són coses tan dures que si et pares a pensar t’enfonses i no és moment de pensar», confessa. Com els passa a tantes persones cuidadores, sempre pendents dels altres i intentant anticipar-se al que puguin necessitar, les seves pròpies necessitats van quedant relegades a un segon pla. Fins al punt de sentir-se invisibles. «Moltes vegades tinc la sensació que soc transparent per als altres, que la gent no em veu», explica.

En aquesta situació, buscar suport resulta fonamental. Com assenyala Francisco José Tarazona Santabalbina, president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG), «aquest segon estudi de l’Observatori Cinfa de les Cures reflecteix com la responsabilitat d’atendre un familiar més gran que necessita cures porta la persona que els presta, en ocasions, a necessitar-los ella mateixa».

Però fer el pas i demanar ajuda no sempre és fàcil, admet la Raquel. Segons l’Observatori, entre les persones cuidadores que consideren que aquesta tasca ha afectat la seva salut, només el 27,7% ha arribat a consultar amb un professional sanitari i un 29,4% més s’ho ha plantejat alguna vegada. El 42,9%, en canvi, ni tan sols ha valorat aquesta possibilitat.

Donar veu als qui cuiden

Compartir experiències, expressar les dificultats i descobrir que altres persones travessen situacions similars també pot ser una manera de sentir-se acompanyat i avalat. «Parlar sobre les cures familiars és essencial per reconèixer una realitat invisibilitzada i profundament humana», assenyala Alicia López de Ocáriz, directora mèdica de Grup Cinfa i presidenta de l’Observatori.

A través del moviment Cinfa per les cures, la companyia farmacèutica treballa amb aquest propòsit: aconseguir que les cures familiars surtin de l’àmbit privat i ocupin el lloc que mereixen en la conversa social, escoltant i donant visibilitat als pacients i a qui el cuida. Un compromís que es materialitza en iniciatives com l’Observatori Cinfa de les Cures, la plataforma cuidados.cinfa.com i el documental Cuidar, en el qual la Raquel comparteix la seva història.

Per ella, parlar d’una experiència que durant tant temps ha estat portes endins ha suposat un descobriment. «Les persones cuidadores no pensem mai que alguna cosa pugui ser per al nostre benefici, sinó que ha de ser per a benefici d’algú. No obstant, en aquest cas, crec que al parlar-ne, he tingut aquest autoreconeixement».

Via: Diari de Girona