Fa trenta anys, el monistrolenc Llorenç Soldevila regentava l’editorial L’Aixernador i un dels títols que va publicar va ser Anna Murià, viure, escriure, on el filòleg berguedà Quirze Grifell (1956) recollia les converses que va mantenir amb un dels talents literaris que el 1939 van haver de marxar a l’exili per culpa de la guerra. Soldevila i Grifell es retrobaran avui a la llibreria Sense paraules de Berga en la presentació conjunta dels llibres Universos literaris (Pòrtic) i la reedició revisada del volum sobre Anna Murià, publicat per Saldonar, en un moment de recuperació de la seva obra.
Quina és la diferència entre el llibre del 1992 i l’actual?
Aleshores, la Murià era viva, ja que es va morir el 2002 amb 98 anys. En aquesta revisió hem acabat la seva cronologia, hi hem posat fotografies noves i un pròleg de Sam Abrams, que és qui em va convèncer de reeditar el llibre i que també l’ha anotat amb els peus de pàgina.
Per què es va interessar fa trenta anys per Anna Murià, qui, malauradament, igual que altres escriptores, potser era més coneguda per ser ‘la dona de’, en el seu cas del poeta Agustí Bartra.
Fa trenta anys, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté em va parlar de l’Anna Murià i em va comentar que ja era gran i que estaria bé parlar-hi abans no la perdéssim. Hi vaig contactar i ella, molt modesta, em va dir que si trobava interessant parlar ho faríem. I en diverses trobades al seu domicili de Terrassa, una casa humil del carrer Avinyó, vam conversar sobre la seva vida. L’Anna va morir a la residència Vallparadís.
Quina persona es va trobar?
La Murià em va impactar perquè era una dona que parlava amb els ulls, ho recordava tot, tenia una memòria prodigiosa, i em va parlar de la seva joventut, de quan es va posar a treballar, de la publicació de les primeres novel·les i dels opuscles que va escriure sobre feminisme i història, l’exili, del disgust per no haver-se pogut quedar als Estats Units... Vaig intentar reflectir la capacitat d’observació i el talent per escriure.
Per què s’ha reeditat?
Quan va sortir, vam fer una presentació a la Casa Alegre de Sagrera, de Terrassa, que va ser sonada, amb la presència de polítics i tot. Però va ser l’única. Ara bé, des d’aleshores, tots els qui estudien la Murià citen el meu llibre, i per això vam pensar que ara, que fan vint anys de la seva mort i trenta de la primera edició, era un bon moment per revisar-lo. A més, el 21 d’abril de l’any passat es va posar una placa a la casa del carrer Regomir de Barcelona on va néixer. Ja forma part del mapa literari de la ciutat.
Quina escriptora era Murià?
Una dona que sempre va mantenir el compromís amb la llengua catalana, i el seu testimoni continua essent interessant.
Malgrat tot, no té ni de lluny la fama de Rodoreda.
Recordo una estudiant, la Laia Llobera, que quan va dir que volia fer la tesi doctoral sobre la Murià li van respondre ‘vols dir que cal?’. Se la tenia per una escriptora de segona fila. Però encara ara surten articles i textos. De fet, Comanegra ha publicat el recull de contes Sota la pluja i A la recerca de la dona moderna, amb articles periodístics dels anys 30.
Bartra i Rodoreda són dues figures que li han fet massa ombra.
La Murià sempre va escriure, i tenia molta amistat amb la Rodoreda, de qui n’era la confident. Van treballar juntes a la Institució de les Lletres Catalanes. Però va ser la primera directora d’una revista feta en català, La dona catalana i, fins i tot, va arribar a dirigir el Diari de Catalunya poc abans del final de la guerra. La Murià va militar a ERC i a Estat Català, i amb els homes al front, va ser la ideòloga de les publicacions.
La guerra va estroncar la seva trajectòria?
Sí, com a tants d’altres. Però a Mèxic va continuar escrivint, i quan va tornar a Catalunya el 1970 va escriure més novel·les. Pòstumament, es va publicar Reflexions de la vellesa, els seus últims escrits abans de morir.
Ha comentat abans que es va significar com a feminista.
Ella deia que no era feminista, però estava a favor de la igualtat total entre homes i dones. El 1934 va publicar l’assaig La revolució moral, en què parlava de l’amor lliure, la sexualitat de la dona, el masclisme, i va aportar solucions a problemes encara vigents.
Quina posició catalanista tenia?
Sempre va ser fidel a la llengua catalana. I si algun cop havia de fer un article en castellà, el signava amb un pseudònim.