L’informe anual d’Amnistia Interna-cional, presentat aquesta setmana, posa en evidència la hipocresia que existeix en matèria de drets humans a tot el món, així com la inacció de la comunitat internacional a l’hora de garantir uns valors bàsics universals. Els clàssics llatins ja ho van posar de manifest amb l’aforisme Quis custodiet ipsos custodes? (Qui vigilarà els vigilants?). El Consell de Seguretat de les Nacions Unides compta amb el poder de veto de Rússia i la Xina, els EUA, França i el Regne Unit. Com ha manifestat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional, la invasió russa d’Ucraïna és un exemple esgarrifós del que passa quan els Estats incompleixen el dret internacional i violen els drets humans. La invasió ha provocat nombrosos crims de guerra i desplaçaments massius, una crisi energètica i alimentària mundial, alterant un sistema multilateral, ja per si mateix debilitat, i amenaçant amb una guerra nuclear. També la Xina, malgrat les massives violacions de drets humans contra la població uigur i altres minories musulmanes, ha eludit la condemna general de l’Assemblea General, el Consell de Seguretat i el de Drets Humans de les Nacions Unides. És evident que malament anem si la defensa dels drets humans descansa en la voluntat de tirans autòcrates amb poder de veto i ús abusiu dels seus privilegis.
La resposta occidental a la invasió d’Ucraïna s’ha concretat en sancions econòmiques a Rússia i ajuda militar al règim de Zelenski. Hauria estat extraordinàriament difícil, potser impossible, per a Ucraïna seguir lluitant tant de temps i amb la mateixa eficàcia que ho ha fet sense un flux continu d’armes de països estrangers, i sense les sancions que han limitat l’accés de Rússia a les cadenes de subministrament globals. En la guerra contemporània, s’ha demostrat que un país petit pot compensar la seva limitada capacitat de producció mitjançant connexions amb proveïdors globals. Les sancions i els controls a les exportacions russes són útils per limitar els recursos financers i debilitar la base industrial d’aquest país, però poc han fet per aturar el conflicte i canviar l’estratègia del Kremlin. Les sancions no substitueixen la guerra en el camp de batalla. L’economia russa va caure el 2,2% el 2022, una caiguda important si ho comparem amb el creixement del 5% de l’any 2021, però molt allunyada d’algunes estimacions inicials. Aquest any, mentre les baixes s’acosten a les 200.000, s’espera que el PIB incrementi només el 0,3%. Són xifres dolentes, però no prou per aturar el conflicte i forçar un canvi de direcció en el Kremlin. Putin s’havia preparat, en els anys previs a la guerra, per aïllar-se de les sancions occidentals. Moscou va retirar les seves reserves del sistema financer nord-americà el 2018 i va reforçar les reserves d’or. Va crear mecanismes de transferència i pagaments interbancaris nacionals que van tenir èxit a l’hora de gestionar els pagaments dels bancs russos i amb els seus aliats. Rússia també va aprofundir les relacions diplomàtiques amb la Xina, l’Índia i els països de l’Orient Mitjà, proporcionant noves sortides als seus productes després que el comerç amb Occident es reduís. L’estatus de Rússia com a potència pot continuar erosionant-se, sobretot a mesura que el país es mantingui aïllat de la tecnologia i la inversió estrangeres, el que l’obliga a dependre més de Pequín.
Però malgrat els intensos combats, fa mesos que les línies del front no han canviat substancialment. L’ofensiva russa sembla està en marxa, encara que Moscou no té capacitat per obtenir guanys significatius. Ucraïna, per la seva banda, també es prepara per a una ofensiva de primavera, però les pèrdues humanes i materials poden limitar el seu èxit. Ni el president rus, Vladímir Putin, ni el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, semblen interessats a negociar. Si Rússia deixés de lluitar, s’acabaria la guerra. Si Ucraïna deixés de lluitar, aquest país ja no existiria. Per tant, més d’un any després de la invasió d’Ucraïna, la trista realitat és que la guerra sembla que no acabarà aviat. Des del final de la Segona Guerra Mundial, només el 7% dels autòcrates que han iniciat un conflicte militar interestatal han estat destituïts quan aquest es produïa, mentre que aproximadament la meitat dels líders que són derrotats en una guerra perden el poder. El risc de cop d’estat o d’una protesta massiva que derroqui els poderosos és baixa. Les dificultats econòmiques aïllades poques vegades desestabilitzen un sistema despòtic. El president veneçolà, Nicolás Maduro, per exemple, s’ha mantingut en el càrrec malgrat un col·lapse econòmic total. I el règim del president sirià Bashar al-Assad va sobreviure a una caiguda econòmica del 50% entre el 2010 i el 2020. Malgrat el nombre creixent de víctimes i els problemes econòmics de Rússia, tot fa preveure que Putin també aguantarà i seguirà en el poder.
Amb aquests precedents, la guerra pot perfectament allargar-se. I un conflicte prolongat presenta seriosos riscos per a Ucraïna i Occident. Una guerra llarga augmentarà les baixes i la destrucció, però també planteja la possibilitat que el suport occidental disminueixi, donant lloc que Rússia sigui capaç d’ampliar el seu control territorial. La supervivència d’Ucraïna depèn de l’ajut continuat dels EUA i Europa. L’alternativa, l’annexió per part de Putin, podria generar una rèplica d’extrema gravetat: la invasió xinesa de Taiwan.