Les eleccions municipals del maig del 2019 ens porten a fer cavil·lacions sobre què es trobaran els nous alcaldes. En cinc articles analitzarem deu temes lligats a la gestió municipal i relatius al marc legal i territorial, les finances, la despesa, la transparència, els tècnics i la democràcia fiscal.
1. Un marc legal centralitzat
La normativa més determinant que regula la gestió municipal és legislació estatal: llei de bases de règim local (1985) i llei reguladora de les hisendes locals (1988, actualitzada el 2004). La principal transferència incondicionada que reben els ajuntaments és estatal. Per tant, els ajuntaments depenen de les lleis estatals en temes de competències de despesa, d'impostos municipals i d'allò que, per a alguns ajuntaments petits, és el principal ingrés, les subvencions. Catalunya té una llei municipal i de règim local (1987, actualitzada el 2003), no té una llei de finances locals com preveu l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006 i la transferència incondicionada que la Generalitat dona als ajuntaments és sis vegades menor que la que els municipis petits reben de l'Estat, i trenta-cinc vegades menor que la que també reben de l'Estat els municipis grans. Per tant, els ajuntaments depenen de l'Estat, cosa que no passa als països federals, on les entitats locals depenen dels governs regionals. Això comporta, per exemple, que el Parlament de Catalunya no pugui reordenar competències de despesa entre ajuntaments i consells comarcals o àrea metropolitana, que no pugui establir bonificacions a l'IBI per a famílies amb rendes baixes i que no pugui adequar els criteris de repartiment -totalment obsolets i sense sentit- de les transferències estatals que reben els ajuntaments catalans. Un nou pacte -constitucional i estatutari- amb l'Estat hauria de fer que això fos possible, com ho és al País Basc i a Navarra.
2. Organització territorial inacabada
L'estructura de 8.135 municipis a Espanya i 947 a Catalunya respon encara a la Constitució del 1812 i a la filosofia que «cada poble és unitat política i unitat administrativa i de prestació de serveis municipals». El 1812, els ajuntaments pràcticament no havien de prestar serveis, però ara han de fer-ho en una gran quantitat i amb una gran varietat i complexitat. I ho haurien de fer de forma eficaç (aconseguint els objectius), eficient (amb els menors costos) i equitativa (amb igualtat de tracte els ciutadans dels pobles i de les ciutats). L'actual minifundisme municipal -català i espanyol- no ho permet! Les fusions de municipis, que hem vist als països nòrdics, són inviables en països llatins. Però això no impedeix que no s'hagin de buscar solucions, com França s'està buscant les seves. I les solucions han de ser per comunitats autònomes. Les solucions que s'han plantejat a Catalunya (organització comarcal i metropolitana) estan inacabades o potser cal replantejar-les (incloses les diputacions o vegueries). Una proposta genuïna també requerirà un pacte amb l'Estat per descentralitzar poder sobre règim local i finances locals. Però primer cal tenir la proposta, clara i consensuada. I cal que les institucions comarcals i metropolitanes siguin governs locals d'elecció directa, i això és greu no tenir-ho. Només depèn del Parlament de Catalunya. Els joves partits regeneracionistes també haurien de posar la banya en aspectes de democràcia bàsica.
