Tres de tres. En les seves tres darreres participacions al Dakar, el manresà Moi Torrallardona ha aconseguit pujar al podi, i ell i el seu cap de files al camió Iveco, l'holandès Gerard de Rooy, han estat uns durs adversaris per als Kamaz, un veritable exèrcit que cada any arriba des de Rússia, i amb l 'obligació de la victòria. En aquesta ocasió De Rooy i el seu expert navegant i copilot es van consolidar en la tercera posició, tot i les dificultats que van haver d'anar superant durant la cursa.
El 2016 encara va ser millor, ja que De Rooy-Torrallardona es van endur el Tuareg més gran, el que premia els guanyadors de la prova. Un any després assolien la tercera posició, igual que ara. El 2018, Torrallardona va fer un parèntesi que ara, avisa, es podria tornar a repetir ja que no té clar que en la propera edició estigui en la sortida, conscient que pot ser el moment de tancar un cicle en la seva carrera.
Inicis amb Pep Vila
Moi Torrallardona, manresà de 52 anys i resident al poble bagenc de Castellfollit del Boix, gaudeix d'una llarga trajectòria en el ral·li Dakar, que va començar els anys que la cursa tenia el seu escenari original, Àfrica.
A la dreta del també manresà Pep Vila van aconseguir, en unes condicions molt inferiors a les que podien tenir equips oficials, uns resultats excel·lents, de molt mèrit, amb una dotzena plaça el 2005. En dues ocasions, fins i tot, van aconseguir posicions a dins del top-10, ja quan la cursa es disputava per les contrades d'Amèrica del Sud. El 2009 van ser els setens, posició que encara van millorar el 2011, amb una sisena plaça final. Posteriorment, es van integrar en l'equip Iveco-De Rooy i Torralladona va debutar en el lloc de copilot de l'holandès René Kuipers. Ha estat, però, amb Gerard de Rooy quan li han arribat els seus millors resultats i la victòria absoluta en camions del 2016.
En la seva valoració del ral·li d'enguany, Moi Torrallardona va dir en l'arribada a Barcelona que «ens ha anat força bé però sí que ha estat més difícil perquè és un dels Dakars en què ha acabat menys gent fent tot el traçat. I a les etapes, a diferència del que va passar en anys anteriors, les que guanyaven eren motos. Feien uns millors temps que cotxes i camions. No havia passat mai. És una demostració de la dificultat que té cobrir tot el traçat i recollir els punts de pas». Tota la prova s'ha disputat en un sol país, el Perú. «Des del punt de vista només esportiu és cert que el recorregut ha estat força bé, però també s'ha de dir que l'hem trobat repetitiu en excés, pel que fa al mateix terreny i a les especials. En algunes zones vam passar-hi fins a tres vegades. No sé quin futur pot tenir el ral·li a Amèrica del Sud. No hem d'oblidar que això és un negoci i cal veure com s'entén l'organització amb els països per poder obtenir tots els diners que volen. Si políticament interessa al país, el ral·li hi anirà. I si no, doncs no. Si troben algun altre lloc on es pugui fer el ral·li, que n'hi ha, pot ser que es vagi a un altre indret. Ja ho veurem».
El que sembla difícil és que Torralladona hi sigui: «és probable que no, he cobert un cicle».
