Entre el quiròfan on li van extirpar el càncer i el centre de Munic hi ha la distància d’un mal tràngol superat, l’esperança de ser olímpica i la convicció que deixar enrere la malaltia l’ha fet créixer com a persona i esportista. Mar Juárez (Mollet del Vallès, 1993), marxadora de l’Avinent Manresa que ocupa des de fa més d’una dècada un lloc a l’elit estatal i europea de la disciplina, serà demà a les 8.30 h a la línia de sortida de la prova dels 35 km marxa dels Campionats d’Europa que arrenquen avui a la ciutat alemanya on fa mig segle es van disputar uns Jocs inoblidables per bé i per mal.
Com s’han trobat el termòmetre a Munic? Aquí està insuportable.
La previsió és de 20 a 25 graus, i molta humitat. Per això hem estat dues setmanes a Pontevedra amb una humitat de més del 90 % per preparar-nos.
El circuit és al Parc Olímpic on, per exemple, s’hi fa el triatló?
No, la marxa es farà en un circuit tancat de 2 km al centre de la ciutat, i amb un recorregut pla, com hauria de ser sempre a la marxa, per una qüestió tècnica. No com el traçat que ens vam trobar a la Copa del Món a Oman.
Per televisió es veia un desnivell que feia patir.
Doncs in situ encara era pitjor, més del que semblava a la televisió. Encara no sabem per què es va fer la competició allí.
Ja està habituada als 35 km, la nova distància que supleix els 50 km de tota la vida?
Sí, crec que ja n’he fet set proves. Els 35 km estan canviant el panorama, perquè en principi es pensava que suplirien les proves de 50 km, però s’està veient que no és així, sinó que els 35 km són una cursa de 20 km una mica més llarga. Jo estic canviant la meva dinàmica, perquè els 50 km són més de caminar i ara, per als 35, necessito més cadència i més força.
En quines condicions arriba a l’Europeu?
Bé, potser al 70 % de la meva capacitat, després del càncer de tiroide. Al Mundial d’Eugene no hi vaig arribar a temps, quan es va fer la selecció feia dues setmanes que m’havien operat. Però de cara a l’Europeu, vaig demanar que em mantinguessin a la preselecció. Vaig ser sincera i vaig dir que m’anava bé saber, mentalment, que tenia aquest objectiu. En els moments en què estava malalta, saber que hi havia un Europeu a l’horitzó m’ajudava tant en l’aspecte físic com emocional. No obstant això, també els vaig dir que si dues setmanes abans de l’Europeu veia que no hi arribava, renunciaria a anar-hi.
Com ha viscut aquest procés?
Ha estat ple de pros i contres. Hi havia dies que tenia ganes d’entrenar-me, però el cos em deia que no podia fer-ho. Em van treure una dotzena de quistos que tenia entre el pit i la tiroide. Ara fa tres setmanes que estic millor, però portava dos anys amb això, marxava i respirava el doble que abans. Per això, a Munic l’objectiu principal és acabar, però lluitaré per ser finalista i quedar entre les vuit primeres. Em conec, i sé que si estigués bé lluitaria per la medalla.
No havia sospitat res? Quan li van diagnosticar el càncer?
Feia dos anys que notava que tenia un bony al coll, però no en feia cas. I un dia vaig veure que em costava respirar. L’endocrina em va fer una biòpsia amb una agulla fina i va concloure que el bony era bo. Però a Oman, aquest mes de març, on hi vam anar per disputar la Copa del Món per equips, vaig dir a l’entrenador que tenia alguna cosa més, que no podia ser que m’ofegués dormint de costat i em costés pujar escales. Aleshores em van fer una altra biòpsia i van veure que hi havia els quistos malignes, amb ramificacions.
I d’aquí al quiròfan?
El nou metge va dir que calia operar-me ràpidament, però el dia que m’havia de fer la intervenció –tenia quiròfan a les 9 del matí–, una hora abans em van fer una PCR i vaig donar positiu per covid. L’operació va haver d’esperar tres setmanes.
L’esport ens ofereix nombrosos casos de persones que han superat un càncer i han reprès l’activitat.
I tant!, jo afortunadament soc aquí, a Munic, amb il·lusió. El càncer de tiroide té el problema afegit de les hormones, no és fàcil trobar la dosi correcta, i en el meu cas ho van trobar de seguida. I ara m’ha sortit acne.
Torna a ser una adolescent!
He! he!... ja veus.
Creu que podrà suportar l’exigència de la cursa de 35 km?
El meu objectiu és acabar, perquè, si no, perdo la beca. I em conec, sé que acabaré si els jutges no diuen el contrari. Començaré lenta, em trauré les ulleres dels 50 km i en els últims quilòmetres intentaré anar a més. Per sort, no tinc més pressió que la que em poso jo mateixa, i poso la mà al foc que arribaré a la meta si els jutges no ho impedeixen.
Per què esmenta els jutges? Ha perdut consistència tècnica per culpa de la inactivitat?
He hagut de canviar en l’àmbit biomecànic perquè he perdut força i m’he hagut d’adaptar. Però el canvi ha estat positiu, em trobo més còmoda, ara marxo millor. Ara bé, a Eugene, els jutges van desqualificar una companya meva d’entrenaments, la Maria Pérez, i això al grup ara ho tenim molt present. És com si abans no hi penséssim, i ara ens hem adonat que també depenem d’uns altres, que són els jutges.
Amb el risc que tenen sempre les mirades subjectives, per molt que segueixin unes normes precises.
Hem passat de no donar gaire importància a la tècnica en els entrenaments, i fer una sessió setmanal, a fer-ne més perquè la desqualificació de la Maria ens ha fet veure que ens pots tocar.
Hi hauria d’haver una intel·ligència artificial que decidís quin marxador incompleix el reglament?
Fa temps que s’hi pensa, hi ha prototips, plantilles de sabatilles que calculen quant temps estan a l’aire, en suspensió, és a dir, botant. És el futur, i m’agradaria que fos així. El problema és que cal invertir-hi diners. Després de la desqualificació de la Maria Pérez vam quedar amb uns jutges per parlar, i ells et diuen que sovint han de veure molta gent en molt poc temps, els pot passar pel davant un grup de quinze marxadores i només tenen tres segons per mirar.
Abans comentava que els 35 km són més propicis als marxadors de 20 km que als de 50. I 35 no és el doble de 20 però gairebé.
Sí, però té una explicació, les atletes de 20 km poden anar a 4.20, 4.25 minuts cada quilòmetre, i en els 35 km a 4.32, 4.35. En canvi, el rècord mundial dels 50 km és de 4.50, 5.00 m/km. Hi ha molta diferència! En un 50 km pots guardar forces, un 35 és com un 20 aguantant el patiment una mica més.
Li sap greu, però, que els 50 km marxa hagin desaparegut del calendari i ja no siguin ni olímpics?
Just ho parlàvem amb un grup de marxadors a Munic. No podem fer mal a la nostra disciplina i dir que treure els 50 km és una errada. Personalment, em sap molt de greu perquè els atletes de 50 hi surten perdent, però no ho critiquem perquè encara gràcies que continua havent-hi dues proves de marxa, que podria haver passat que traguessin els 50 km i ens quedéssim només amb els 20.
Amb els 35 km al cap, doncs, ja pensa en el Mundial de Budapest del 2023 i els Jocs Olímpics de París del 2024?
I tant!, sí, he sortit molt més reforçada d’aquest parèntesi que vaig haver d’obrir. La malaltia m’ha fet més forta, en l’esport i en la vida, valoro més el que tinc, coses que abans no valorava, i sí, vull ser als Jocs Olímpics de París.
Una història coma exemple per a altres esportistes
De l’experiència viscuda aquest any amb el càncer n’està escrivint Mar Juárez un relat per tal que «pugui servir d’exemple per a altres persones que passin pel mateix que jo», explica la marxadora. «Ara mateix estic a un 70 % de la meva forma, si no hagués tingut l’objectiu de l’Europeu estaria a un 30 % i dient-me que tinc càncer i no sé què fer amb la meva vida», afegeix, referint-se a la importància de la salut mental i emocional per tirar endavant. Juárez també vol explicar l’ús que està fent del tractament amb iode radioactiu, que «no a tothom li sembla bé, però són els meus somnis».
