«No cal que guanyin mundials, ni que siguin tan picats com jo, però sortir dos o tres cops per setmana a fer salut és molt important. I, en el cas de l’atletisme, el retorn és molt ràpid». No ho diu qualsevol, sinó el vuitè del món en curses de 100 quilòmetres i millor esportista de Manresa del 2022. Amb 48 anys acabats de fer, molta gent coneix la història de Manel Deli, de com va començar a córrer als 36 perquè tenia colesterol i s’ha convertit en un atleta d’elit dotze anys després, amb una edat en què molts ho deixen. Però el trajecte té alguns secrets, els principals dels quals és posar-hi moltes hores, il·lusió i sacrifici.
L’atleta de l’Avinent Manresa diu que «fa quinze dies que no paro de rebre felicitacions, arran del Mundial», en què, a més, va guanyar en la seva categoria. «Soc un atleta amateur, una persona que treballa en una mútua, i cap victòria anterior havia tingut tanta repercussió». El premi a la Nit de l’Esportista ja ha estat la cirereta. «He pensat que com és que hagi guanyat jo si la resta eren tan bons. Que fos un Mundial és important, però també la meva història».
Trobant el seu lloc
Perquè l’inici diu que Deli va començar a anar a fer exercici per pal·liar els efectes d’una vida massa sendentària. «Només havia jugat a futbol fins als 18 anys. Vaig començar a fer exercici de nou als 36 i vaig apuntar-me a algunes curses, al Pont, a Navarcles i, quan em vaig veure més fort, a la Copa Catalana de curses de muntanya».
Allà va fer el primer descobriment. «Em vaig posar a analitzar les dades que obteníem gràcies al xip que portem els corredors i veia que en pujades em defensava, en baixades era molt dolent, però que en la part plana era el millor. Un amic em va dir que podia provar amb l’atletisme». I arrauxat com és ell, no s’hi va posar per poc: mitges i maratons. En la primera va fer 1.18 i en la segona, 2.47. «I amb aquests resultats vaig anar pel meu compte al Club Atlètic Manresa, on em vaig trobar un tal Joan Lleonart».
Qui havia de ser el seu entrenador va quedar impressionat amb les marques per algú que anava per lliure i que ja havia fet 40 anys. «Em va posar a entrenar-me amb un grupet de veterans, on també hi havia Màrius Terre i Gerard Olivares. Amb ells no érem potents individualment per competir en curses absolutes, però com a equip vam guanyar el bronze per equips a l’estatal». I quan tot anava bé, va arribar la pandèmia.
Augmentant la distància
Deli recorda que «jo corria una marató cada any. El 2020 les van anul·lar totes i el 2021 anaven pel camí». Però el seu entrenador sempre els recordava un capítol de la seva vida. «El Joan sempre ens parlava de quan, a punt de retirar-se, va disputar l’estatal de 100 quilòmetres. Anava segon al 80, però es va haver de retirar. Vaig pensar que podria provar aquesta distància. A més, segurament seríem quatre matats, els que ens hi atreviríem». Però es va trobar que tothom havia pensat el mateix. «Al campionat d’Espanya de Santander es va passar de 150 corredors a 400». De tota manera, no el va impressionar i va anar a totes. «Si hi ha una cosa que no suporto són les curses tàctiques. Per tant, vaig sortir al màxim. El Joan no hi era, però fins i tot el seu assistent li anava dient que potser anava a un ritme massa fort».
La realitat és que va trencar la cursa i, tot i ser atrapat al quilòmetre 60 per un maratonià olímpic, Pablo Villalobos, aquest es va haver de retirar i ell va vèncer. «Jo vaig arribar cansat, però encara vaig anar traient temps als rivals en el tram final». La marca de 6.55 li donava la mínima per anar al Campionat del Món.
De tota manera, el Mundial 2021 es va ajornar per la covid «i no vam saber fins fa pocs mesos que la meva marca de Santander seria vàlida per anar al de Berlín d’aquest agost. La federació em va avisar i vaig renunciar a l’estatal» per preparar-lo. Però aleshores va arribar la lesió. «Vaig notar una punxada a l’isquiotibial i no aconseguíem fer net. Fins i tot vaig anar a una concentració amb la selecció a Vinuesa, a Sòria, i corria totalment coix».
Com a mínim, ser a la selecció li va permetre contactar amb els millors fisioterapeutes. Un d’ells, «Miquel Àngel Cos, em va dir que anés fent fins on pogués, però que no notés dolor, ni que fos caminant». Va viatjar a Berlín «i amb el Joan ens vam posar dos objectius. El primer era acabar, perquè així consolidava la internacionalitat. I si em trobava bé, fer menys de set hores, per obtenir plaça per a l’europeu 2023». I tot va ser perfecte.
«Va ser un miracle. Habitualment, en les curses, mentre vas bé vas pensant en la prova i després ja te n’has d’abstraure. A Berlín no vaig haver de fer això en cap moment. No vaig tenir cap sensació de defalliment, ni de dolor». El resultat, vuitè del món i 6 hores i 30 minuts, 25 menys que els que havia invertit a Santander.
L’explicació? «Suposo que amb el tractament, entre els uns i els altres, va anar bé. I també que no vaig parar mai, ni que fos fer poca cosa. A darrere hi havia vuit mesos d’entrenament. M’entreno dues hores cada dia, diumenges inclosos. A més, intento recrear-hi les curses per saber què fer, quan beure, quan menjar i quan orinar. Soc molt metòdic i això em va ajudar».
Un esport d’equip
Ara l’objectiu següent confessat és fer podi a l’europeu, possiblement als Països Baixos. Deli explica la seva floració tardana per diversos motius. «La Mercè Rosich, presidenta de la federació, em va dir dimecres que era una llàstima que no hagués començat deu anys abans. Vint no, perquè llavors ja estaria massa castigat. Ara, en canvi, tinc cames joves, tot i que ja estigui en una edat de declivi físic humà». Un altre motiu «és la meva manera de córrer. Arrossego els peus com una geisha i això fa que els genolls i els turmells no pateixin tant i provoca que, com més distància, més m’iguali amb rivals que fan grans marques en la marató». De fet, ja pensa en passar-se a curses de 12 hores en el futur.
Manel Deli gaudeix de la seva explosió en un club en què «vaig descobrir que l’atletisme no és un esport individual, sinó d’equip. Només és individual la cursa. Ens entrenem junts i, fins i tot, quan anava a fer tirades al parc de l’Agulla en haver d’allargar la temporada, companys que ja l’havien acabada venien a fer-me companyia per torns». A més, li agrada ser un referent «per a la gent que vol posar-se a fer esport de gran. En l’atletisme, almenys, millores molt de pressa i això significa una injecció d’autoestima per als quarantons com jo».
