D

evia ser a propòsit de Calder i dels seus famosos "mòbils", aquelles escultures fetes de ferralla que es belluguen amb el vent, que Dalí va deixar anar una d'aquelles frases que gairebé creen jurisprudència. "El mínim que se li pot demanar a una escultura és que no es mogui", va dir el Dalí, i a mi em sembla que tenia més raó que un sant. Aplicada aquesta màxima a d'altres camps, bé podríem dir que el mínim que se li pot demanar al Tour de França és que passi per França, és clar. Que el Tour passi per Súria em sembla tan fora de lloc -i mai millor dit- com que la Volta a Catalunya tingués una meta volant a Jerez de la Frontera, però com que no he llegit cap comentari de ningú a qui semblés increïble, m'estalviaré posar-me les mans al cap i faré veure que també ho trobo normal. Encara més: confessaré que em vaig quedar amb moltes ganes de veure'l. No és que sigui un aficionat autèntic a l'esport ciclista, però l'espectacle de les grans curses em segueix atraient amb una fascinació infantil, una fascinació que em ve marcada de quan el meu pare em baixava al carrer per veure el pas dels corredors. El rebombori de la caravana publicitària i tot l'estol de biciclistes vestits amb mallots llampants em deixava embadalit. Després, ja de més gran, anava amb molta il·lusió a les arribades i a les sortides de les carreres quan a Manresa hi feien parada els grans monstres de l'època: el Luis Ocaña, l'Eddy Mercx o el mateix Pesarrodona. I vet aquí que, amb el temps, a l'encanteri d'aquella multitud colorista hi vaig descobrir un altre aspecte que em cridava l'atenció en gran manera. Era el misteri que envoltava tota la gent que anava amunt i avall a remolc de les voltes. Els qui muntaven les tanques, els que repartien viseres, els que anaven en aquells cotxes fent-se l'important sense que mai arribés a saber quin paper hi tenien. Em preguntava d'on havien sortit, on tenien casa, com era la seva vida. Després m'he fet aquesta mateixa pregunta amb la gent que ve amb les fires, amb la que arriba i marxa amb els circs, amb les noies que surten als anuncis de la Casa Montse quan diuen "hay chicas nuevas". Des de la meva vida estable i sedentària, miro la gent ambulant amb una barreja de curiositat i de melangia. D'aquella mateixa melangia inexplicable que sentim per la gent que veiem passar amb els trens i que sabem que no coneixerem mai. Quan em vaig crear el meu correu electrònic em vaig voler sentir com un d'ells, sabent que mai ho podré ser: transeunte1@hotmail.com.