E

l poble que el donin pel..., que ja té les conferències de Sant Vicenç de Paül". Això cantava La Trinca ja fa uns quants anys. I la lletra de la cançó continua anunciant : "diu l'article vint-i-sis, que en un cas de compromís, el Califa pot si cal, refregar-se l'engonal i passar-se pels dallonses totes les lleis del país". Aquest nostàlgic recordatori musical ve a tomb perquè "tota semblança amb la realitat és pura coincidència", tal com s'exposa en els crèdits d'algunes pel.lícules.

I parlant de música i de cine, aquests dies hem pogut contemplar insòlites escenes en el Congrés dels Diputats en l'estrena de l'espectacle "la reforma constitucional exprés".

Les folklòriques intervencions polítiques ja han passat a formar part del costumari d'aquest país. Ara acaben d'obsequiar-nos amb unes brillants interpretacions: uns diputats negociant a corre-cuita des dels escons tot mercadejant contraprestacions; uns altres diputats abandonant la cambra per mostrar la seva disconformitat amb el procés emprat; més diputats discrepants que decideixen quedar-se a la sala però sense votar; un diputat contrariat que no se'n va per tal de vetar unes esmenes transaccionals i que quan desitja marxar li ho impedeix el president del Congrés; un altre diputat que s'equivoca en pitjar el botó i vota en sentit contrari al que el partit havia ordenat... Tot un espectacle. Ja han passat 33 anys des que va consensuar-se un enrevessat text constitucional per acontentar els poders fàctics de la pàtria. Cal recordar que l'elaboració de la Constitució va efectuar-se sota fortes pressions i amenaces que feien témer una nova involució feixista.

Quan el 1978 va votar-se el text constitucional només havien passat tres anys de la mort del dictador i els sectors immobilistes franquistes continuaven posseint considerable poder dins l'exèrcit, així com també en altres estaments financers i eclesiàstics. Durant la campanya del referèndum constitucionalista alguns partits polítics van optar per l'abstenció ja que la Constitució negava -i continua negant- el dret a l'autodeterminació dels pobles. I també perquè s'imposava -i es continua imposant- la monarquia parlamentària com a forma política de l'Estat.

Si a les circumstàncies excepcionals en què va redactar-se hi afegim els posicionaments abstencionistes, i acabem de sumar-hi els centenars de milers de ciutadans/es que mai no han pogut pronunciar-se per haver nascut posteriorment al 1978, és obvi que ja toca modificar-se. I és necessària la revisió dels seus articles perquè alguns d'ells poden considerar-se totalment desfasats i fins i tot poc democràtics. Aquests són alguns dels motius que han propiciat que en el decurs de tots aquests anys, des de diversos àmbits cívics, socials, i polítics, s'hagi demanat la revisió de la Constitució, si bé sense èxit. Ara, però, sobtadament, quan ha convingut i amb una agilitat increïble, els dos partits polítics majoritaris s'han posat d'acord per efectuar l'anomenada "reforma constitucional exprés". I decideixen aprovar-ho en una urgent sessió parlamentària totalment crispada, amb el rebuig d'altres forces polítiques, i prescindint una vegada més de l'opinió ciutadana.

Dels ciutadans/es només se'n recorden quan ambicionen accedir a la poltrona política. D'aquí a unes setmanes, quan s' iniciï la campanya electoral del 20-N, novament serem testimonis del repartiment de petons a tort i a dret, de les afectuoses abraçades a la quitxalla, de l'obsequi floral als clients dels mercats, i de les estupideses que les lleis del màrqueting imposin per tal d' aconseguir el vot desitjat.

A l'hora de la veritat, però, tal com cantava La Trinca : al poble que el donin pel... dubi, dubi!