R
ealment tenim un govern afeccionat a crear problemes en comptes de resoldre'ls, i a fer populisme, en comptes de pedagogia política. Ara, toca qüestionar la Llei d'urbanisme en el que afecta la reserva de sòl per a edificis d'ús religiós. I, com de costum, els avançats a proposar sortides originals es cobreixen de glòria jugant amb els sentiments de les persones d'una manera especialment indignant.
El temps dirà fins a quin punt aquests errors passaran factura i fins a quin punt estem jugant amb foc, a costa de les pors, els estereotips i la neciesa, en qualificar els practicants de determinades religions de persones foranes i sense drets en un tema tan delicat com és el sentiment religiós, lligat estretament al cultural.
Escoltar els posicionaments de determinats alcaldes que durant la campanya electoral van fer servir els immigrants com a munició contra els seus adversaris, posa els pèls de punta, i demostra la falta d'ètica i de coneixement de la realitat cultural i religiosa d'una bona part dels seus conciutadans.
I dic conciutadans, tot i reconèixer que per a ells no ho són, puix que són tractats com gent estranya, amb uns drets diferents dels catòlics, practicants, o no. Una perillosa divisió que sense cap mena de dubte portarà conflictes immediats.
Veure decisions preses per l'equip de govern de Salt, o de Torroella de Montgrí, amb relació a llicències d'obres per construir una mesquita o un temple , no catòlic, demostra que s'entra en el món dels personalismes, de les decisions especials, es-trambòtiques, i demagògiques. Ara toca demostrar amb fets, posar impediments a qualsevol iniciativa per construir edificis religiosos. El principi de "no al meu poble" s'imposa i converteix en valents els qui ho posen en pràctica.
Les raons són el menys important, sobretot si no es té vergonya ni por del ridícul més espantós. Tot serveix. Vegem els dos exemples, abans exposats.
En el primer cas, suspensió de llicències, a l'espera que la Generalitat modifiqui la llei vigent, i per tant, tregui l'obligatorietat de tenir sòl reservat per a usos religiosos. Aleshores tot dependrà de l'alcalde de torn, i tornaran les batalles per sobreocupació de locals, fets servir com a oratoris provisionals, peticions de pavellons per poder resar, o mal ús dels espais públics municipals. L'experiència viscuda en aquests anys no ha servit per ordenar una pràctica religiosa que a tots convé solucionar.
Però tota decisió arbitrària porta conseqüències ridícules, per no dir esperpèntiques. En el cas de Torroella de Montgrí, l'alcalde i equip de govern al·le-guen que la llicència donada per l'anterior govern no s'adiu amb l'entorn. No encaixa, desentona, i, per tant, l'edifici hauria de remodelar-se per poder passar, suposem, desapercebut.
És a dir, posant-nos al dia, la Sagrada Família desentona perquè, francament, no encaixa amb l'entorn. Desentona clarament. Com se li va acudir, a l'Ajuntament de Barcelona, donar llicència per construir un temple tan trencador, tan desentonador amb la resta de cases? I la catedral de Barcelona? Tan alta, i tan diferent d'altres edificis propers? I la de Girona o la de Lleida?
A Catalunya podem trobar centenars d'edificis d'ús religiós que desentonen. Què hi han de dir aquests alcaldes? Si són d'ús catòlic, no passa res. Si tenen una altra religió, sí? L'estètica té ara connotacions religioses?
En fi, si un govern no defensa igualtat de drets i deures, malament. I estem entrant en una dinàmica totalment negativa, per arbitrària, i per jugar amb sentiments profunds. El seny, tan proclamat, alguns l'han perdut.
