P
er fi una nota positiva que trenca la monotonia de les queixes, crítiques i reclamacions. De la mateixa manera que fa un temps vaig apregonar contra les entitats bancàries per les ridiculeses horàries a l'hora de cobrar rebuts, idea que mantinc, avui haig de reconèixer que l'han endevinada en una actuació que, malgrat deixar-me sorprès, demostra com vetllen per la justícia i, en definitiva, pel nostre benestar i tranquil·litat. Ja queden molt enrere aquelles paraules que, sense voler, van ofendre la sensibilitat d'una treballadora de banca des de feia molts anys. Ja mai més em ficaré amb la possibilitat que una botiga de queviures els volgués imitar i només vengués els cigrons de nou a deu del matí i si hi anessis més tard hauries de comprar mongetes. Un raonament horari tan lògic com la quadratura del cercle. Però, repeteixo, allò va quedar aparcat i avui haig de fer sonar les campanes de la Seu, ja que aquesta mateixa banca -he estat a punt d'anomenar-la banda, on dec tenir el cap?- m'ha demostrat que quan es posa a actuar seriosament, quan posa la directa, és implacable amb la injustícia, i encara més, amb els actes delictius sense importar-li amb qui han de ser inflexibles, sí senyor!
Tot això ve al cas perquè l'altre dia vaig haver d'anar a una entitat bancària, un híbrid entre caixa i banc, a fer efectiu un rebut de subministrament de serveis. Com que ja em sé de memòria el popurri de dies i hores de cada entitat, perquè per distreure't ja es cuiden de posar dies diferents, aquest cop la vaig endevinar. Però la meva alegria d'haver assolit una fita quasi impossible va ser tan efímera com el llampec d'una espurna.
Al mateix temps volia canviar unes monedes correctament empaquetades amb els cartutxos que et faciliten per estalviar-se feina a comptar, i la meva sorpresa va ser majúscula quan la senyoreta que estava dins una mena de gàbia em va demanar si era client de l'entitat. Li vaig dir que no i em va contestar que aleshores m'hauria de cobrar una comissió. L'import de les monedes que portava, provinents de la guardiola del meu fill, no passava dels cinquanta euros. Davant la meva estranyesa em va afegir que tampoc podria fer-ho, malgrat el cobrament de la comissió, ja que era obligat ingressar-les a un compte i si jo no era client no ho podia fer. Vaig quedar de pasta de moniato. Per no discutir vaig anar a una altra entitat, de la qual sóc client, i també em van dir que havia d'ingressar-les. Van tenir la delicadesa de no parlar-me de comissions. Vaig ingressar el cinquanta euros escassos i immediatament vaig demanar un reintegrament de la mateixa quantitat perquè el meu fill els pogués ficar una altra vegada a la seva guardiola.
Pensatiu, camí de casa, vaig entendre el perquè d'aquesta normativa. Així eviten el blanqueig del metàl·lic de les guardioles. Vés a saber si el meu fill, de tretze anys, negocia amb alguna organització mafiosa i m'utilitzen d'home de palla per blanquejar els diners provinents vés a saber de quin negoci brut.
D'ara en endavant cada moneda de cinc cèntims portarà el seu pedigrí i ningú podrà deixar-la ni de propina al bar, sempre que no et firmin un justificant de l'operació. Cada muntant de cinc euros, com a mínim, haurà de passar per la llibreta, malgrat originar un reintegrament immediat, però la constància ja hi serà. Per fi una norma com cal que solucionarà moltes problemàtiques i facilitarà la feina a la policia, tan enfeinada últimament, sobretot a la duana d'Andorra.
