La primera pedra

a multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre a favor de la independència i la negativa de Rajoy a negociar amb el nostre president un nou Pacte Fiscal van fer que la coalició governant, amb el seu líder al capdavant, decidís liquidar de cop el model de relació amb Espanya que s'havia aplicat des de la transició. Aquest model, basat en el principi popularment conegut amb el nom de "peix al cove", perseguia un doble objectiu: d'una banda, modernitzar les estructures de l'estat espanyol i, de l'altra, aconseguir per a Catalunya més quotes d'autogovern. Després de més de trenta anys cap de les dues coses s'ha aconseguit. La modernització no ha arribat, ni de bon tros, a les estructures de poder de l'estat: les elits, polítiques i de tota mena que exerceixen aquest poder continuen ancorades en el reaccionarisme i l'immobilisme d'èpoques que fa temps que s'haurien d'haver superat; tampoc ha arribat a les estructures econòmiques, ja que no s'han sabut aprofitar els anys de bonança per construir models productius sòlids i de futur. Pel que fa a l'autogovern, gairebé no val ni la pena parlar-ne: l'alt tribunal espanyol i els governs de torn de la metròpoli s'han encarregat de buidar de contingut la nostra autonomia. Amb un panorama com aquest no és estrany que el President Mas optés, el setembre, per convocar eleccions anticipades per comprovar, d'aquesta manera, si les urnes avalaven allò que la manifestació de l'Onze de Setembre havia posat en evidència: el desig d'independència d'una gran majoria de ciutadans i ciutadanes d'aquest país.

I les urnes van parlar. Les eleccions del 25-N van servir, com a mínim, per constatar dues coses. La primera, intuïda i esperada per molta gent, que, efectivament, l'independentisme continua tenint un ampli suport social; la segona, per a alguns més sorprenent, que aquest independentisme és plural i transversal, que és cosa de tots i no només d'una opció política. Conseqüents amb aquest segon punt, dimarts passat, el partit més votat i el primer partit de l'oposició van consensuar un pacte per portar el nostre país, en un termini relativament curt, cap a la plena sobirania. Aquest dos partits van posar la primera pedra d'un edifici, d'un procés en el nostre cas, al qual cal que s'afegeixin com més aviat millor la resta de formacions polítiques no unionistes: la CUP, per demostrar el seu tarannà indiscutiblement independentista; ICV, que sempre ha estat a favor del dret a decidir i, per què no, també el PSC, que, com a partit d'arrels profundament democràtiques, no pot donar l'esquena a la voluntat majoritària de tot un poble. I entre tots han de procurar, defensant polítiques més justes i solidàries, que mentre duri el procés els sectors socials més vulnerables i els més castigats per la crisi (joves, gent gran, treballadors en atur, immigrants, etc.) no pateixin més agressions.

L'ANC, durant aquestes últimes setmanes, ha rebut alguna crítica per haver-se mantingut al marge de l'actualitat política. Però l'ANC ha fet el paper que li tocava. Era l'hora dels polítics, només a ells els corresponia dissenyar el full de ruta i l'estratègia que ens ha de guiar cap a la plena llibertat. Un cop establertes aquestes bases en el que ja s'anomena Pacte per la llibertat, ens tornarem a posar en marxa per aconseguir, com a mínim, aquests dos objectius: vetllar, d'una banda, perquè el procés no s'aturi i ni tan sols s'alenteixi i aconseguir, de l'altra, que la base social favorable a la independència sigui cada cop més àmplia i arribi a aquells sectors més vulnerables i castigats i sobre els quals les amenaces, mentides i pors poden causar més estralls. Ens caldrà fer molta pedagogia i explicar molt bé per què viurem millor en una Catalunya independent; per aconseguir-ho necessitarem la col·laboració de moltes entitats i associacions: veïnals, del tercer sector, de jubilats, dels sindicats, de joves, d'immigrants...

El tret de sortida ja s'ha disparat. Posem-nos tots a treballar en la mateixa direcció. Allò que només fa uns anys semblava un somni ja ho tenim a tocar. Que aquest Nadal, que desitjo feliç i venturós per a tothom, ens doni la força necessària per assolir el nostre objectiu.