a
quest mandat l'equip de govern de l'Ajuntament de Manresa ha tingut la possibilitat de no passar 4 anys amb les mans lligades pel fet d'haver de tirar endavant sense diners per la situació d'extrema feblesa de la hisenda municipal. La possibilitat s'obria davant de CiU si acceptava vendre's per una xifra milionària Aigües de Manresa. Dir que sí suposava passar de tenir diners pràcticament només per posar pegats a alguns dels molts carrers que en necessiten, a poder desplegar una acció de govern molt més àmplia. Per als regidors i l'alcalde hauria estat molt humà pensar que no hi ha una reelecció assegurada i que potser només ocuparien el càrrec aquest període de temps -entre el 2011 i el 2015, i del qual ja només els queda el 30%-, i que fer-ho arrossegant el llast de no disposar pràcticament de pressupost d'inversions no era admissible. Podien argumentar que en un context de crisi econòmica amb un impacte que no s'havia vist des de principi del segle passat les respostes, forçosament, no podien ser convencionals sinó d'emergència. També que no volien sacrificar un mandat, potser l'únic, per les conseqüències d'una situació financera que ells no havien creat i que ha deixat l'Ajuntament de Manresa en una posició pitjor que altres en termes de nivell d'endeutament, com mostren els rànquings. En comptes d'això, el govern s'ha posicionat inequívocament en contra de vendre's Aigües de Manresa per considerar que podia ser una solució a curt termini però un problema per a la ciutat a la llarga. Cal fer notar que qui ha fet aquest raonament i l'ha aplicat és una administració local que ha estat vorejant el KO econòmic i que ha arribat al punt de no poder pagar la Seguretat Social de les nòmines dels treballadors en moments puntuals, a causa de les polítiques de molt baixa volada de les administracions superiors. Algú hauria de prendre'n bona nota, ja que resulta evident que les polítiques curtes de vista són la causa de la foscor imperant des del 2008.
