Ja fa dies que vull expressar la meva admiració per aquest munt de gent anònima que, amb el seu esforç i la seva dedicació, alimenten permanentment el record i la denúncia al voltant dels nostres presos i exiliats. És un moviment realment formidable, continuació en la vida diària d'aquell impuls extraordinari que va fer possible les diverses manifestacions de l'Onze de Setembre. Sigui en accions de caràcter local, sigui en iniciatives coordinades a una escala més àmplia, demostren imaginació i constància a parts iguals, en un clima que no sempre els és favorable.
Ja sabeu de qui parlo. Parlo, per exemple, dels pagesos que encinten de color groc les bales de palla, o d'aquests músics i cantaires igualadins que, cada vespre del món, es retroben en un carrer cèntric per ajudar a mantenir viva la flama de la nostra dignitat col·lectiva. Parlo dels qui han sembrat de creus les platges catalanes, o dels qui han omplert els vorals de les carreteres de llaços grocs, o dels qui han pujat la fotografia dels presos o exiliats fins al cim del Cavall Bernat, a Montserrat, o dels qui han fet una llarga cursa de relleus entre Barcelona i Estremera, o dels qui han revestit alguns monuments singulars d'un groc llampant. La llista de les accions que duen a terme és, per fortuna, interminable i algú haurà de recollir algun dia el testimoniatge d'una voluntat tan sostinguda i tan constant, tan diversa.
Moltíssima gent els veu amb simpatia, els encoratja o simplement s'adhereix a les seves accions, al llarg i ample del país. Al davant, plantant-los cara, tenen alguns escamots d'ultres o de militants de Ciudadanos que, en comptes de fer propaganda de les seves pròpies idees o dels seus plantejaments en el terreny que sigui, només existeixen per rebentar tot allò que fa la gent dels llaços grocs. Van de nit, amb la cara tapada, dedicats a la intrèpida tasca de tallar cintes i cartells. És una divisió de funcions que fa temps que s'ha instal·lat a casa nostra: hi ha els qui fan propostes pacífiques, democràtiques, respectuoses amb els altres; i hi ha els qui estripen, destrossen, escridassen. Així s'ha vist també en les manifestacions al carrer.
Hi ha, també, en aquest calidoscopi que caracteritza tota societat plural, els qui es miren les accions de la gent dels llaços grocs amb displicència, fins i tot amb un somriure sorneguer. Són els qui, arrenglerats en el 155 o en la famosa equidistància, estan per damunt d'aquestes iniciatives de signe kumbaià, perquè les troben ingènues, inútils, impròpies de l'estadi superior en què ells viuen instal·lats. Alguns d'aquests que s'ho miren amb commiseració potser fins i tot havien militat, en la seva llunyana joventut, en els rengles antifranquistes: si fos així, si encara conserven alguna guspira dels ideals que havien defensat, haurien de pensar que una part rellevant d'aquesta massa activa està integrada pels mateixos nuclis infatigables de gent que van lluitar contra la dictadura, que van mantenir la llengua i la cultura catalanes, que han sostingut sense defallir les nostres associacions, els nostres esplais i moviments educatius, les nostres corals i colles de castellers, els nostres grups excursionistes... En definitiva, tot allò que l'onada del 155 aspira a esborrar per sempre més, com ja va liquidar el nostre govern i la nostra autonomia. Perquè la força que vol arrasar contra el procés sobiranista no s'atura pas en el debat independentista, sinó que aspira a posar terme a la immersió lingüística, als mitjans de comunicació públics, a tot allò que, en la nostra història recent, ha vertebrat el catalanisme polític i social. Més encara: escombraria del tot, si pogués, l'exercici dels drets fonamentals, com estem veient cada dia que passa en tots els àmbits d'aquesta democràcia espanyola cada cop més autoritària.
