Fa uns quants anys que els nostres avantpassats homínids van baixar dels arbres i, de mica en mica, de fet molt, vàrem adquirir diverses capacitats, entre elles la parla i la capacitat d'establir conceptes, idees que ens ajuden a comunicar-nos; xarxes neuronals integrades que ens ajuden a una relació i interacció entre persones, del lòbul temporal al frontal, cada vegada el front més desenvolupat encara que, a voltes, sembli que estigui a punt d'explotar. Darrere la paraula s'amaguen conceptes i, per aquest motiu, és tan important de fer-ne un ús adequat, diguem adient per als nostrats.
En el camp de la psiquiatria, o hauria de dir la salut mental?, dir les coses pel seu nom ha portat alguns conflictes, tots relacionats de manera clara amb allò políticament correcte, o sigui que no perjudiqui o ofengui cap persona. Si llegim manuals de diagnòstic de fa temps, en tenim un bon exemple: al segle XIX, els manuals parlaven de la idiòcia, de la imbecil·litat, per definir persones amb franques dificultats intel·lectuals. O sigui que quan ens dirigim a una altra persona com un idiota o un imbècil, no estem expressant un insult, sinó que estem establint un diagnòstic!
Un llarg camí en què, continuant encara en l'àmbit psiquiàtric, l'Associació Americana de Psiquiatria, l'any 1980, va decidir que en la classificació de diagnòstics psiquiàtrics no definiria malalties sinó «diseases». Ho va fer per tal de no estigmatitzar, encara més, les persones afectades de condicions psiquiàtriques. Llavors els insignes experts i traductors del mot al castellà i al català feren honor a la dita «traduttore, traditore!». El «disease» va esdevenir «trastorno» i trastorn. No eren persones malaltes, eren trastornats! Sortir del foc per caure a les brases, una vegada més.
La intenció era bona, ja que diverses condicions, a part de les esmentades, s'havien convertit en insults en el llenguatge comú. Una condició tan comuna com la neurastènia era una paraula ofensiva, de fet va derivar a trastorn obsessiu compulsiu de la personalitat, en aquest cas almenys es va establir una certa millora, i és que de persones amb trets d'autoexigència, perfeccionisme, infravaloració i amb tendència a un nivell alt de culpa, les consultes dels metges de família, de psicòlegs i psiquiatres en són plenes. Per la sensació de fatiga i cansament continuats.
I si entrem en el camp de les addiccions, pla que patinem, l'expressió «drogata» amaga una actitud menyspreadora cap a persones malaltes, sí, ja ho sé, de difícil comprensió, ho entenc, malgrat que mai he sentit intentar ofendre a ningú dient-li «ulcerós de m...». No conec altre camp de la medicina on els diagnòstics es transformessin en insults. O sigui, respecte cap a disfuncions que tots plegats podem patir. De fet la humanitat es divideix en dos grans grups, les persones diagnosticades i les pendents de diagnòstic... psiquiàtric. Observem, contemplem i, en aquest cas, no badem!
