Un desacord econòmic sempre es pot negociar, perquè els béns i els diners són fraccionables i recomposables com la plastilina; en canvi, les disputes ideològiques són difícils de conciliar perquè una idea o una emoció no es poden repartir ni fer-ne percentatges. Un enfrontament per diners es pot resoldre sumant, restant i dividint; en canvi, dos polítics enfrontats per l'honor o la dignitat no poden recórrer a cap algoritme; i encara menys si la visió idealista que els enfronta està bar-rejada amb emocions personals, conflictes d'egos i intuïcions de possibles guanys electorals. Ahir, JxCat i ERC van infligir-se una autoderrota demolidora perquè el grup més fidel a Puigdemont no va voler acceptar una nova humiliació dictada per Llarena; de passada, i com aquell que no vol la cosa, tornaven a penjar a ERC la llufa de conformistes i posaven en una situació irrespirable Roger Torrent, aquell que, al darrer moment, va impedir que es votés la candidatura que restituïa Puigdemont com a president. Tot això es pot entendre. El problema és que ningú no entén per què la seva posició és més digna que la que ha acceptat ERC, i encara s'entén menys que, per esquivar un gram extra d'humiliació personal, se sotmeti tota la seva causa a una humiliació col·lectiva autoinfligida, inútil, incomprensible i dolorosa. Potser és que cal un preàmbul abans del The end i han decidit que, abans que l'escriguin Llarena, Sànchez o Rivera, ja l'escriuen ells.
