Clara Ponsatí és allò que en diuen «un vers lliure», que no segueix la mètrica. Des d'Escòcia, l'exconsellera diu el que li sembla quan li sembla, des de l'independentisme insubornable però també sense por de criticar les actuacions dels seus companys de Govern, ara repartits entre l'exili, com ella, o la presó. I és respecte al darrer grup que acaba de llançar un torpede a les decisions adoptades fa un any: diu que els que van quedar-se, i els que van marxar i tornar, no haurien d'haver comparegut a la citació de l'Audiència Nacional.
Frases que ha dit Ponsatí al Punt Avui: «Posar-te a disposició de la justícia de la qual t'acabes de declarar independent ho trobo d'una incongruència màxima». «La DUI t'obligava com a mínim a mantenir la dignitat i a no doblegar-te davant d'unes institucions que acabaves de dir que ja no tenien sobirania sobre tu». «Es van entregar. Entregar-se era inconsistent». «Haver tingut tot el Govern a l'exili, atesa la situació de derrota temporal, hauria estat infinitament més potent». Aquestes coses les pot dir sense trair confiances perquè ella era la consellera a la qual no convocaven a les reunions informals del Govern, o a les de l'anomenat estat major. «Era la més outsider de tot el Govern», diu.
La setmana que ve, el dia 31, farà quaranta anys que el Congrés dels Diputats va aprovar el redactat final de la Constitució espanyola, que seria posada a referèndum popular el 6 de desembre. I farà un any que la magistrada Carmen Lamela, de l'Audiència Nacional, donant curs a la querella del fiscal general de l'Estat, va citar a declarar els membres del Govern destituït per l'article 155, que per la seva destitució havien perdut la condició d'aforats. Una part, amb el president entre ells, ja havien marxat a l'estranger, i d'aquests alguns van tornar i es van afegir als que s'havien quedat per emprendre un viatge cap a Madrid del qual sospitaven, encertadament, que no tornarien. Ponsatí és de les que van marxar, i de tant en tant fa unes declaracions en què blasma l'Estat espanyol, com toca a les seves idees, però alhora es frega els ulls per les coses estranyes que es van fer en el seu costat. Molts polítics i dirigents independentistes comparteixen l'estranyesa per aquest fer les coses sense preparar-les, sense controlar-les, però no són versos lliures i es mosseguen la llengua per no desmoralitzar unes bases cada cop més desorientades.
