Manresa ha exercit la capitalitat cultural del 2018 amb recursos escassos, que és la condició imprescindible per tal que una iniciativa sigui realment manresana: si el programa de la capitalitat hagués disposat de dinerons suficients, no hauria estat manresana, sinó gironina o terrassenca, posem per cas, i tots ens hauríem sentit molt enganyats. La migradesa no ha permès confegir un programa rutilant, però no ha impedit desplegar una activitat notable i engrescadora. La cloenda n'ha estat un punt àlgid. L'experiència de Manrusiònica, el festival de música electrònica que va tenir la lucidesa de convertir la Seu en el seu emblema, ha permès que la basílica acollís, aquesta vegada al seu interior, un suggeridor espectacle de música electrònica, corda i llum que no podia haver trobat un escenari més poderós. Va ser un gran colofó. Però el més important no és el resultat cultural, sinó el fet que es pogués fer a la Seu, amb sessions entre missa i missa. Després de dècades en què la imprescindible utilització del temple per a usos turístics o escènics trobava tota mena d'obstacles en el bisbat i en la par-ròquia, l'actitud de tots dos ha fet un gir oxigenador del qual el muntatge d'aquest cap de setmana és una prova esperançadora. Fa molt poc, un projector de rajos làser penjat durant més de dos dies a sobre de la Verge de l'Alba hauria generat infarts, rogatives i excomunions. Ara, ha estat possible. És una gran notícia. Ja era hora.
