El senyor que publica a la meva esquerra, dalt de la pàgina, és un virtuós de la creativitat, només té bones idees (les dolentes ja no les explica) i té el mèrit de desvetllar la imaginació dels qui l'escolten o el llegeixen. L'altre se-nyor que publica en aquesta pàgina, a sota del meu article, també fa anys que enganxa auditoris amb veu melosa i missatges nar-rats amb estil cinematogràfic que mai deceben els espectadors de les seves històries. Finalment, el senyor articulista que publica al córner esquerre d'aquests Descansos Dominicals (vetllant les lectures semiòtiques dels fotògrafs i que el santignasi galdrià no surti de mare) és qui fa el mestratge literari a la resta, per a gaudi dels lectors setmanals. Els esmento perquè avui ens hem posat d'acord a afegir-nos a la celebració dels primers 40 anys del diari, explicant on érem, què fèiem, com vivíem a final del 1978, i no sé pas per on enganxaran ells el tema, però m'imagino que aquesta presentació la compartiran i em perdonaran.

Personalment, la proposta d'explicar públicament què feia jo 40 anys enrere no és problema de vergonya o de memòria selectiva (el bo, i no pas el dolent viscut), sinó d'haver d'anar tan lluny a rebobinar. El mèrit, suposo, deu ser recordar com m'imaginava jo, el 1978, que celebraria el Cap d'Any del 2018... Què em pensava jo aleshores que seria ara... Si em va passar pel cap que avui, 30 de desembre del 2018, estaria celebrant el 40 aniversari de Regió7... I, sobretot, en quines condicions ho faria! Poca broma.

Incapaç de refer pensaments tan íntims, somnis tan desmesurats, reconstruccions anímiques tan impossibles, el que sí que puc garantir ara com ara és que estic sorprès de la vida i com la visc. Puc ben assegurar que el 1978 no pensava gens en com estaria quan arribés als 70 anys, i el cert és que no tinc motiu de queixa. Com que diuen que una imatge val més que mil paraules, confesso que he estat buscant una foto de l'època per canviar la que m'identifica en aquesta pàgina i plantejar-vos que féssiu la comparació. Però no l'he aconseguida i em limitaré a proposar-vos a vosaltres, estimats i resignadíssims lectors, que cerqueu en l'arxiu familiar una foto vostra de fa 40 anys i la compareu amb una d'actual. Ja m'explicareu... però segur que aquells cabells que s'han emblanquit o volat, aquell jersei de coll de cigne arrapat al cos, els pantalons acampanats i les sabates punxegudes us transmeten una imatge feliçment superada. Feliçment, perquè viviu un moment diferent, el que us envolta també ha canviat i ho percebeu amb plenitud. Contrasteu-ho amb la resta de transformacions que heu experimentat amb l'acumulació de tanta vida compartida i lluitada. El suma i resta final dona positiu, segur. No ens podem queixar, no. Ni enyorar. Ara només hem de plantejar-nos l'exigència que, quatre dècades després, no podem cedir en res del guanyat, per molt que hi hagi qui s'esforci a tornar enrere i arrossegar-nos-hi. Vet aquí, doncs, què penso ara que fa 40 anys que vaig somiar, però no pas saber imaginar...

Ep!, i els que no podeu fer comparativa perquè el 1978 només éreu el somni d'uns futurs pares il·lusionats, combatius, disposats a treballar perquè tinguéssiu un món millor, no pareu de somiar i treballar pel que voldreu deixar als vostres fills d'aquí a 40 anys.