Els perills de fugir endavant

Les fugides endavant acostumen a acabar malament. Amb retrocés. I si no, que ho demanin a tants polítics com tenim al cap per haver pres decisions que ara es penedeixen d'haver-ho fet. O empresaris emprenedors que es van engrescar a fer creixements impossibles de pair quan la crisi econòmica ho arrossega tot. El mostrari d'exemples és extensíssim i no es limita a polítics o emprenedors, sinó que tots sabem d'algun cas per explicar. Aquests dies n'hem vist uns quants:

1) Desconec qui és el veí que va impedir reparar una avaria que deixava sense aigua potable 54 persones, 30 de les quals menors d'edat. M'imagino que devia haver mesurat bé la seva decisió i les conseqüències que tindria, perquè els afectats són persones que viuen en un edifici ocupat per la PAHC manresana el 2014. Més de quatre anys, per tant, ha tingut el veí per calcular si li sortiria a compte prendre una decisió contundent que acabés amb una situació que, al seu entendre, li afecta el valor del seu patrimoni (ja se sap que els okupes no són gaire ben vistos pels propietaris que tenen un edifici afectat directament o per veïnatge). No es pot negar que amb la fugida endavant («a veure què passa!») va plantar cara al seu problema. Però també és cert que, vist quatre anys després, la coça a la porta devia ser una fugida endavant dels okupes, si no s'ha solucionat el problema que la va provocar.

2) La vaga dels taxistes per defensar uns drets que creien garantits eternament, ha estat una fugida endavant per mirar de resoldre un problema que no té més solució que encarar el futur amb imaginació, i no pas amb intransigència (i encara menys, amb violència física o verbal). La globalització ha posat fi a models de negoci que semblaven inamovibles (ai! la premsa escrita...), i ha obligat a reinventar-se tothom: banquers, constructors, cuiners, advocats, comerços, professionals, músics... el taxi també ho haurà de fer. Per molt que amenaci, per molt que col·lapsi, per molt que se li toleri la impunitat d'afectar la vida ciutadana. Taxistes de tota la vida i nouvinguts incorporats per la revolució digital estan obligats a conviure i competir en un mercat que els exigeix un servei acurat, eficient, competitiu econòmicament, i educat en l'atenció.

3) L'educació no sembla ser el fort d'un ministre que menteix reiteradament, com ho fa Josep Borrell. Des que es va veure capaç de ser útil al nacionalconstitucionalisme espanyol en contra de Catalunya, no ha fet res més que fugir endavant a la recerca d'un protagonisme que només aconsegueix deixar-lo en evidència: escopinada inventada, menyspreu pel genocidi dels indis americans, dèria persecutòria del president Torra i el sobiranisme català, negació de la brutalitat policial l'1 d'octubre... són símptomes d'un desvariejament que ja ha encès les alarmes de propis i coneguts. El més recent, l'exconseller socialista Joaquim Nadal: «La repressió de l'1-O és un fet provat i tangible. Identificable amb noms i cognoms de persones de totes les edats afectades. El PSC, si vol ser alguna cosa a la política catalana, i més li valdria, hauria d'esmenar Josep Borrell. La frivolització de la política, el menyspreu que s'estila i alguns dirigents tot sumat té tots els ingredients del desastre».

4) Sou lliures de pensar en tantes fugides endavant com patim en els temps actuals.