La lliçó de Lledoners

Avui ja no hi haurà cantada encoratjadora al pla de Lledoners. Alguns pensaran que s'ha acabat una rutina que no servia per a res, i els faran companyia aquells altres que s'alliberaran del malson que els provocava veure la persistència de tanta gent mobilitzada, dia rere dia. Tanmateix, Lledoners ha estat una lliçó de fortalesa i convicció, que ha deixat sense arguments tots aquells que havien combregat amb la idea d'una Catalunya fanatitzada i adoctrinada. El fenomen Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric és impensable en la seva concepció de societat plural, de democràcia real. Per això, quan la matinada de divendres es van endur els presos polítics i líders socials catalans cap a la presó madrilenya de Soto del Real, els que pensaven que es trencava una rutina deurien passar un mal tràngol en comprovar com, a banda dels cotxes policials que els protegien, els presos catalans van ser escortats bona part del recorregut per gent que brandava estelades, cartells i crits que exigien la seva absolució, i una llarga estesa de cintes i llaços de color groc als vorals de la carretera.

Els conductors dels vehicles policials devien respirar fons quan van deixar enrere l'últim testimoni de solidaritat. O potser no? Per a ells, companys d'armes, els seus comandaments, la cúpula judicial que ha muntat la causa general, els polítics que els han acotxat, els poders econòmics i els mediàtics que han configurat un estat d'opinió visceral contra Catalunya (o potser no?), recuperar el sotmetiment dels presos deu haver estat tornar a la normalitat. En tot cas, la seva normalitat. La que ja necessita campanyes milionàries per mantenir un relat insostenible davant de juristes reconeguts internacionalment. O potser no? Una normalitat que els fiscals defensen desvergonyidament. O potser no? Una normalitat falsejada per un ministre que sembla haver perdut el senderi. O potser no? Una normalitat que es fonamenta en la imposició. O potser no?

Amb els presos a Madrid, allà deu ser general el pensament que l'esperit Lledoners quedarà en somort. Que quedarà en no res el que s'ha considerat fal·lera reivindicativa. Que la campanya de l'Espanya global farà la feina de cordó sanitari (un altre concepte manllevat) que servirà per impedir que els catalans se surtin amb la seva. Per l'estil del que es va muntar per impedir les votacions de l'1 d'octubre (no hi hauria urnes, ni paperetes, ni col·legis electorals, ni cens...). Com el cadenat policial que va muntar el ministre Zoido per detenir el president Puigdemont si venia a la sessió d'investidura, que el president Torrent va suspendre el 30 de gener del 2018. Certament, hi ha rutines que sembla aconsellable no mantenir-les, trencar-les, però...

PS: guardo quatre ratlles al final per comentar la reunió del Consell de Ciutat de Manresa, de dijous passat. Mira, aquí sí que es va trencar la rutina amb la incorporació de nous àmbits en el balanç anual d'actuació municipal, alhora que es constatava la persistència dels ciutadans presents a plantejar temes particulars. Segur que tot és important, fins i tot les petites coses que denuncien una situació de mancances reals, i no pas «catastròfiques», com van etzibar a un activista social quan va fer la seva aportació al debat. O potser no?