Parlar de Carnaval era parlar de Solsona

El 1979, en aquestes comarques, parlar del Carnaval era parlar sobretot del de Solsona. No tan sols estava molt arrelat en la seva història, sinó que, a diferència d'altres localitats, a principi de la dècada dels setanta havia pogut recuperar-lo gràcies a la iniciativa popular de la gent jove de la vila, i tancar així un parèntesi que havia durat tres dècades llargues. I és que les festes carnavalesques i carnestoltesques havien estat prohibides, amb poques excepcions, pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola, en aplicació de la seva doctrina ultraconservadora i contrària a totes les expansions que desafiessin o simplement escarnissin l'autoritat. I el Carnaval solsoní ho era una estona, d'amable escarnidor de l'autoritat i de les tradicions oficials, amb la seva rèplica satírica de la Solsona institucional, començant per una estructura que era una imitació de broma de la festa major. I en aquest alegre simulacre hi jugaven el seu paper els gegants de la festa, eixits del taller incansable de Manel Casserras, fornidor de persones altes amb carn de guix i ossos de fusta per a una munió de pobles i ciutats de Catalunya. De tot això es parlava a les pàgines especials.