Desconec per complet quin tipus de formació específica reben els membres dels cossos i forces de seguretat que formen part de les brigades antidisturbis. Sempre he pensat, això sí, que es tracta d'una feina molt dura i molt desagradable, que exigeix dels qui la duen a terme una fusta certament diferent, ja que, per la mateixa naturalesa del que fan, han de ser capaços de combinar una gran força i resistència amb una flexibilitat necessària. Segur, també, que els qui els preparen i els exerciten en aquesta missió tan particular han de ser persones ben formades, tant en el terreny estrictament físic com en el pròpiament psicològic.
Aquests dies, el judici que s'està desenvolupant al tribunal suprem ens ofereix una perspectiva d'aquests policies i guàrdies civils que crida poderosament l'atenció. Encara que no els vegem les cares, sí que ens és donada una possibilitat que normalment no tenim a l'abast de la mà: conèixer les impressions d'aquest homes al voltant de la seva feina, fer-nos una mica el càrrec de la seva peculiar manera de veure el món i la seva professió.
Els escoltem, doncs, i quan parlen del que van viure el famós dia 1 d'octubre, tots coincideixen a oferir-ne una versió realment sorprenent. Aquells policies que van sortir de les seves casernes al crit entusiasta de l'«A por ellos», aquells professionals que van ser amuntegats d'una manera indigna en uns ridículs vaixells al port de Barcelona, mal alimentats i lluny de casa seva durant una colla de dies, coincideixen estranyament, amb una rara unanimitat, a explicar una versió de la seva conducta i de la seva tasca que convergeix en un punt ben particular: tots ells, homes bregats sovint en la lluita antiter-rorista, en el combat contra els delictes més baixos que es donen a la nostra societat, en uns entorns de crim i de violència, van veure en el rostre de les seves futures víctimes catalanes un odi terrible, una animadversió com mai no havien vist ni sofert. Dit d'una altra manera: aquelles futures víctimes, ciutadans obsessionats a preservar amb la seva presència física el dret de vot, homes i dones de tota edat i condició que estaven cridats a rebre d'ells cops de porra, empentes, arrossegaments, dolor físic i patiment... se'ls miraven, segons els policies, amb un odi concentrat i una actitud de rebuig incomprensible davant l'alta missió que els tocava d'exercir. Ells, que anaven armats amb porres, fusells, escuts i cascos protectors, ells que tenien tota la capacitat de la força i la violència a les seves mans, mai no havien vist res de semblant, mai no haurien pogut esperar una reacció similar per part d'aquella terrible muralla humana que se'ls oposava asseguda pacíficament al seu davant.
L'experiència d'aquestes declaracions dels policies i guàrdies civils ha estat per a molts conciutadans nostres una cosa al·lucinant. En la seva ingenuïtat reiterada -sempre van de sorpresa en sorpresa-, a aquests teleespectadors i radiooients els ha vingut certament de nou una versió tan unànime, tan coincident, tan ben preparada pels seus superiors a les casernes d'origen, sobre tot allò que a ells mateixos els va tocar de viure. Si no fos que les víctimes ho van sofrir en pròpia pell, si no fos que les imatges sobre el que va succeir de debò l'1 d'octubre han estat vistes per milions de persones arreu del món, haurien pogut pensar que tot plegat havia estat un malson incomprensible, una realitat virtual que només es troba a les pel·lícules i a les sèries de la televisió.
El que està passant seria ridícul i insultant, purament vergo-nyós, si no fos que estan en joc no sé quants anys de presó en la vida de persones innocents. Els ciutadans espanyols, al costat de la minva de drets que estan sofrint en el seu dia a dia, tenen ara un nou motiu de preocupació: veure i conèixer de primera mà el que expliquen davant els tribunals alguns membres dels cossos de policia que, teòricament, hi són per protegir-los.
