Sortiu i gaudiu-ne!

Xops de cap a peus s'estiren en acabar el corre-aigua, sobre l'asfalt de la plaça dels Infants, calent de tantes hores d'insolació. S'hi deixen anar com si fossin sobre la sorra d'una platja. És alliberador recuperar la ciutat per unes hores, robar el ferm al trànsit rodat, expropiar-li territori vetat. Si retiréssim els cotxes de la ciutat viuríem millor. Menys soroll. Més vida lenta (fixeu-vos en la foto). Des d'arran del terra, el cel sembla més lluny i les línies dels edificis que el retallen es deformen per la perspectiva. Un infant corre amb banyador, ulleres de piscina i xancletes per la Plana de l'Om. Li regalima, galtes avall, una barreja d'aigua verda i vermella i exclama: «Mai m'he passejat per aquí com si fos al mar!». Uns carrers més enllà, una família de dos adults i dues criatures es canvien de roba a la vorera. Obren les portes del cotxe per guanyar intimitat. No hi pateixen gaire i es desempalleguem de la roba humida amb naturalitat. La festa relaxa les formes. Les normes.

Des de la finestra, veig una banderola amb la imatge d'una noia seriosa que em mira fixament. Hi diu: «No és no. Prohibida l'entrada a les actituds sexistes». L'acció forma part d'una campanya promoguda per l'Ajuntament de Manresa per prevenir conductes i agressions masclistes i fomentar el consum responsable d'alcohol durant la festa major. Més m'estimaria que empaperessin els carrers amb la famosa frase de Johan Cruyff «Sortiu i disfruteu!» -és l'únic símil futbolístic que em permeto- perquè d'això es tracta. De sortir i de gaudir-ne. No és no. Només sí és sí. Surt el tema en un sopar d'estiu amb amics, amb aquelles sobretaules extraordinàries en què tothom es veu capaç de plantejar solucions per arreglar el món. «Les campanyes de sensibilització no funcionen. No serveixen per a res. Només convencen els convençuts», diu un d'ells. Un altre comenta que els mitjans de comunicació no haurien de parlar de violacions ni d'assassinats de dones, que, com més en parlen, més casos n'apareixen. Tot és qüestió d'educació, etziba un tercer.

La periodista Ana Bernal-Triviño, en el llibre Hacia una comunicación feminista. Cómo informar e informarse sobre violencia machista, analitza els errors reiterats que cometen els mitjans i hi afegeix un decàleg que recomano a tots els professionals de la comunicació que tracten sobre violència de gènere. Diu veritats que sembla mentida que costin tant d'entendre: reivindicar els drets de les dones és reivindicar els drets humans i l'arrel del problema és a l'estructura patriarcal masclista. «Els maltractadors i agressors són fills sans del patriarcat, perquè no són malalts, són persones sanes masclistes. I el masclisme és violent». Més clar, l'aigua.