La telegrafia òptica és una tecnologia revolucionària a la meitat del XIX, amb predomini del cor-reu postal. A Avinyó entra en funcionament el 1848 i es desmantella el 1862. Les torres estaven separades uns 10 quilòmetres entre elles, fet que permetia veure els senyals que emetien amb ulleres de llarga vista de l'època. Els historiadors manresans Lluís Len i Jaume Perarnau, en el treball «La xarxa de telegrafia òptica a la Catalunya Central», que connectava amb la de València a la Jonquera fins a París, van estudiar la informació codificada. Durant la guerra dels Matiners, es va crear un ramal entre Manresa i Vic, de la xarxa militar que cobria Barcelona fins a Osona. Una de les poblacions escollides va ser Avinyó, arran de la mobilitat de les partides carlines. Dissenyada pel militar José María Mathé, havien de construir 80 torres, però es van aprofitar campanars (Artés) o altres construccions existents, a diferència de la xarxa civil. A la maqueta gegant del centre d'interpretació Espai Matiners s'explica com funcionaven les comunicacions. Sobre el terreny, a 40 minuts de la plaça Major del poble, se situa la Torre dels Soldats (o d'Avinyó), restaurada externament, amb morter de calç per consolidar-la, i a punt de començar una rehabilitació interna, per fer-la més visitable: preveu una passarel·la metàl·lica, amb una escala de cargol, per permetre l'observació des de dalt. S'entrava al primer pis per una escala, un cop dins els soldats la treien i tancaven la porta. Un sistema de politges feia moure el telègraf i amb les ulleres de llarga vista miraven a les dues torres veïnes: Artés i Sant Feliu Sasserra. La torre tenia un cos afegit i des de fora es veuen els forats que aguantaven les bigues de la teulada que hi havia fins al primer pis; tenia espitlleres però li mancava la porta.
Sortint d'Avinyó es troba el Pont Vell, medieval sobre la riera de Relat, pas del camí ramader Central, que connecta el Bages amb el Lluçanès dins del camí de Marina. Després de la Torre dels Soldats, dins del bosc, observem uns arbres pintats del projecte Natura és cultura, que dirigeix Quim Moya, de la residència d'artistes Cal Gras. Arribem a la Parada del Pla de l'Oliva, lloc on s'establien els ramats, també anomenat pleta, returada, remolta o empriu, segons Jordi Torres, de Sant Feliu Sasserra i membre del Grup de Transhumància del Lluçanès, expert en camins ramaders i tradicions populars, que és un pou de saviesa, amb 9 llibres publicats a les editorials Solc i Farell. Es basa en la història oral que contrasta amb documentació, com el permís que van trobar per passar el ramat de bestiar del segle XIV, que anava des de la Tosa d'Alp fins a les Terres de l'Ebre. Va comentar els inicis de la transhumància, que el va interessar des de ben petit perquè el camí ramader passava per davant de casa seva. Gran caminant, explica que l'amplada mitjana dels camins ramaders de la zona és un espai públic d'11,80 metres, que protegien els conreus i servien de tallafocs. Esmenta diverses herbes contra els mals esperits, la influència del vent roig i llegendes sobre les bruixes. Els pastors feien d'intercanvi cultural i informatiu, així com de relacions socials entre els pobles, on explicaven el que passava a l'estiu a la muntanya i l'hivern a l'entorn de Barcelona. Josep Solsona fa 9 anys que treballa diàriament en la reconstrucció dels trossos caiguts de paret, neteja el camí (tasca iniciada pel centre excursionista i el grup ecologista), fet que permet contemplar més d'un quilòmetre de construcció de pedra seca que s'havia perdut dins del bosc. Va explicar que fa 8 anys un home de 93 va recordar, en aturar-se a la Parada del Pla de l'Oliva, com dels 8 als 14 anys hi va passar amb el seu pare i el seu avi. Li va dir que tenien uns dies per sortir, uns llocs per fer nit, uns altres de pastura i d'abeurar el bestiar. Tot estava organitzat, sabien que darrere seu venien altres ramats. Solsona recorda la placa que va posar en record del seu amic exalcalde d'Avinyó Josep M. Costa, en començar el tram restaurat del camí ramader, on també es conserven les seves cendres. Respecta la pedra que s'ha conservat i restaura d'acord amb l'original, tot i que canvia el color de la pedra reposada perquè és més nova.
