El centre històric al quiròfan

Coneixem els factors que fan diferent el nostre Centre Històric i que agreugen la seva recuperació. Per començar, està situat en una cornisa elevada a la vessant nord dels penya-segats del congost del riu Cardener. El creixement de la ciutat s'ha materialitzat en forma de semicercle, amb el centre desplaçat, «descentrat». Aquesta asimetria formal condiciona aspectes, com ara la circulació viària, complicada, i de difícil resolució. Un nucli antic «centrat», amb creixement concèntric, és més permeable per connectar les noves anelles de creixement, induint activitat per ser lloc de pas obligat. No és pas el nostre cas.

Tenim una morfologia urbana condicionada per un riu que no hem sabut aprofitar per fer ciutat i que hauria de passar a ser un actiu de primer ordre. La guerra de Successió (Ciutats Cremades) i la guerra del Francès van representar una pèrdua important del patrimoni arquitectònic del Centre Històric, i la reconstrucció posterior, amb materials senzills i de baixa qualitat, afecta moltes de les edificacions actuals. Això és el que tenim. On és la solució?

El debat dels darrers anys ens ha portat a albirar els criteris que caldria seguir per revertir la situació i que podríem resumir en tres punts clau, Fàbrica Nova al marge. El primer, suprimir barreres urbanes entre eixample i nulci antic, ampliant Sant Domènec fins a Guimerà i Passeig, i generant una plaça de vianants des de la Muralla del Carme fins la de Sant Francesc, com a nou espai central de referència. El segon, la transformació del Parc Fluvial, colonitzant la riba oposada del riu, suprimint el trànsit rodat, i generant recorreguts arbrats i la reconversió de les platges de vies del tren en desús en espais d'activitat lúdica, esportiva i de restauració. Això permetria augmentar la circulació de vianants que creuin el Centre Històric, potenciant activitats i donant més visibilitat a la façana patrimonial, amb la Seu, la Cova i el Pont Vell com a elements destacats. El tercer punt, que dona nom a l'article, la transformació del teixit degradat del Centre Històric. Darrerament s'està generant un clima d'inseguretat per la presència de nuclis marginals de delinqüència que aprofiten el mal estat i desocupació dels edificis per convertir-los en el seu hàbitat residencial. Cal revertir aquesta situació amb una intervenció general que aturi l'espiral de degradació.

Tenim una eina potent per fer-ho, la recerca de l'arquitecte Pere Santamaria que durant anys d'investigació ha documentat edifici per edifici tot el conjunt del Centre Històric. Una diagnosi per conèixer quines edificacions o conjunts edificats es pot i cal enderrocar. Si totes les finques en mal estat i sense valor patrimonial fossin enderrocades, determinada marginalitat delictiva desapareixeria del sector. Els solars resultants d'aquests enderrocs selectius s'haurien d'invertir en dues accions, una per esponjar el Centre Històric dotant-lo d'espais públics de relació social i de verd urbà, i l'altra per desenvolupar promocions viables d'habitatges, buscant la col·laboració pública-privada, amb edificis d'un elevat valor afegit que trenqui l'actual estereotip del barri i, controlant la gentrificació, l'enriqueixi amb nous perfils socials. Calen recursos per una actuació de buidat com la plantejada, però és necessari i cal començar a esmolar les eines. Històricament l'urbanisme ha demostrat la seva eficàcia com a eina de transformació social. Ni els serveis socials ni l'actuació policial poden aturar determinades dinàmiques sense l'ajuda contundent d'una reforma urbana. Ara toca agafar el bisturí i portar el Centre Històric al quiròfan.