A veure si és veritat que tothom rema endavant

Aquests dies llegeixo amb delit l'extraordinari treball periodístic del diari per donar valor a la tasca feta pel personal sanitari en la lluita contra la pandèmia durant mesos, i em fa angúnia que avui toqui recordar que es compleix l'any que es va decretar l'estat d'alarma a causa de la covid-19, i l'inici de tot el desastre acumulat. Un any és molt temps si es compta en dies de vida perduts o malaguanyats, però és aterridor si es compta en nombre de morts: 21.000 a Catalunya, 72.000 diuen que a l'Estat espanyol. Desenes de milers que el despropòsit d'un interès polític injustificable impedeix comptabilitzar exactament. No perquè saber la xifra exacta alleugereixi l'impacte emocional, sinó perquè és una demostració més de com s'han fet les coses en aquesta democràcia plena que és Espanya, envejada i admirada arreu del món.

Justament ara, al cap d'un any, s'espera conèixer com es distribuiran els primers ajuts directes que han de revitalitzar l'economia, quan als països de l'entorn ja fa mesos que els estan repartint. Un any d'agonia econòmica, d'ofec impositiu tributari, de tracte insultant als sectors més afectats per la pandèmia, posen en evidència el Govern més progressista de la història i aquells que el defensen obstinadament, cegament, insensibles a tant patiment desatès. I si parlem de les decisions sanitàries, la competència ha quedat ben galdosa a ulls de propis i estranys.

A Catalunya, el greuge pren dimensions insuportables perquè s'ha volgut fer passar bou per bèstia grossa: pitjor que la covid, el procés. Totes les discrepàncies a l'hora d'afrontar amb criteris sanitaris la lluita contra la pandèmia, tots els mals haguts i per haver, i l'ensulsiada econòmica han estat causats per «l'independentisme excloent, supremacista, xenòfob, violent i vandàlic». En conseqüència, centrar l'objectiu en la recuperació econòmica ha estat el contundent missatge difós per tots aquells que volen girar full i refer la concòrdia. La llàstima és que en el plantejament es troben a faltar exigències inajornables, també: la recuperació dels pressupostos incomplerts durant anys i panys per part dels diferents governs espanyols; l'execució de tantes inversions anunciades que no s'han realitzat; el reconeixement i rescabalament del dèficit fiscal que discrimina i retalla benestar social als catalans, entre d'altres. Bé sembla que la situació límit en què estem exigeixi una actitud ferma en aquestes reivindicacions per part de tots aquells que diuen voler el millor per Catalunya, inclosos els partits que formaran govern i faran feina al nou Parlament, presidits per Aragonès i Borràs. A veure qui i quants s'apunten a remar en aquesta direcció.