Fa pocs dies un diari d’abast nacional titulava «Conflicte per la invasió de recol·lectors de llentiscle». Els que no trepitgen habitualment els nostres boscos poden pensar que és una exageració, però els que per residència, feina o esbarjo es mouen per zones forestals constaten que el títol és el reflex d’una realitat, especialment a les masses boscoses properes a nuclis de població amb camins accessibles per a les furgonetes on carreguen les branques. El llentiscle que, en diferents comarques, com el Bages, és també conegut com a mata, s’ha convertit en un atractiu per múltiples colles que, diàriament, desequilibren l’ecosistema amb la condescendència de les administracions públiques.
Els agents rurals són coneixedors de la invasió i de l’espoli d’un arbust especialment preuat per al sector de la floristeria. La seva destinació prioritària sembla ser el mercat holandès per convertir-lo en base per a corones i rams, però hi ha altres col·lectius susceptibles de comprar aquestes plantes que també tenen usos per a la cosmètica o els vernissos. Ja fa deu anys, o més, que els agents rurals notifiquen que intercepten grups que recullen llentiscle sense autorització. Normalment, la nota de premsa o el tuit corresponent acaba dient que han confiscat desenes o centenars de quilos que carreguen a les furgonetes amb les quals persones explotades es treuen una misèria d’euros per hores i hores de feina als boscos.
Com en altres casos del que s’anomena economia informal o submergida qui es veu, qui dóna la cara, és la persona explotada, la que segurament ha hagut de migrar per necessitat i continua sense papers, sense cap mena de reconeixement laboral. Ells formen part d’una cadena que sembla no tenir responsables. Les policies, les administracions i els legisladors es renten les mans, miren a un altre lloc quan és el moment de buscar i assenyalar qui hi ha al darrere del negoci del tràfic de llentiscle. Dels explotadors no en sabem res. Fa deu anys ja es deia que s’investigava el destí final de la mata. Però poc o gens es deu investigar perquè una dècada després l’opacitat i la invasió dels boscos segueix igual o pitjor. Aquesta és una activitat que podria ser perfectament regulada per part de les nostres administracions. Caldria la voluntat d’arribar a un acord entre la Generalitat, la propietat del bosc i aquells que vulguin explotar, de forma sostenible i respectuosa, el llentiscle. Tothom hi podria sortir guanyant.
La realitat dels explotats per a la recol·lecció del llentiscle recorda, d’alguna manera i amb les diferències que vulguem, els exèrcits de ferrovellers que recuperen residus metàl·lics dels contenidors d’escombraries dels nostres pobles i ciutats. Moltes hores de feina, de contenidor en contenidor, per aconseguir una mitjana de quinze euros al dia. Una activitat ben visible, però sense solució que manté els explotats en la misèria. Mentrestant, com en el llentiscle, algú ho compra il·legalment i algú en treu benefici de la misèria.
Donat que tenim nou govern, no seria massa demanar que per, començar, es coordinessin a la mateixa Generalitat els que tenen competències en boscos, treball i interior per posar la primera pedra per crear feina estable i legal i, a la vegada, perseguir els que exploten irregularment les persones i els boscos.
