Il·lusionats amb la residència del Xup

En aquests moments la gent no vol anar voluntàriament a la residència, no únicament pel que hi ha passat durant la pandèmia, sinó perquè l’actual model massificat no els permet viure-hi amb plenitud. És molt significatiu que algunes residències no adrecin la seva publicitat a convèncer la gent gran sinó als familiars, dient-los que cuidaran bé dels seus estimats. Abans de tenir-los com a clients ja els desvaloritzen, considerant-los incapaços de prendre decisions.

Fa temps que es parla de superar aquest funcionament massificat, basat en un règim casernari, on les persones perden la seva individualitat i la capacitat de decidir les seves condicions de vida, passant el dia en grans zones comunes on conviuen plegades, sigui quina sigui la seva situació i les seves necessitats, sense dret a la intimitat, tractades de forma paternalista... Aquest canvi de model, però, encara no s’ha fet i la percepció segueix sent que a les residències no s’hi va a viure activament, sinó a esperar la mort.

A més, la massificació va ser precisament el desencadenant dels contagis i la mortaldat en la pandèmia. En les residències s’hi va patir el major i més generalitzat abús i maltractament institucional a la gent gran, quan van patir la solitud a les habitacions, l’aïllament dels familiars i les morts injustes de persones que, pel fet de ser grans (edatisme) i estar institucionalitzades, no van ser derivades als hospitals. Tot plegat no van ser danys col·laterals inevitables, sinó que hi ha responsabilitats polítiques per tot el temps que s’ha deixat de banda la gent gran.

A hores d’ara la Generalitat sols gestiona vuit residències a tota Catalunya i fa més de vint anys que no en construeix. Es va prendre la decisió política que fos la inversió privada la que les construís, a canvi de cedir la gestió i la responsabilitat de tenir cura de la gent gran a empreses, que sols buscaven beneficis; es va optar per desentendre’s d’invertir en el benestar de la gent gran mentre que, com ha de ser, sí que es construïen escoles, instituts, centres d’atenció primària i presons.

La Generalitat ha de canviar aquesta política. Ha d’invertir en la construcció i en la gestió de residències i liderar el disseny, l’experimentació i la implantació d’una nova forma de funcionament, ja que pot disposar de recursos econòmics i coneixements tècnics i en té la competència i l’obligació moral i política.

A Manresa estem il·lusionats amb la nova residència, un projecte que l’Ajuntament va signar, comprometent-se que seria innovador i pioner, amb places distribuïdes en unitats de convivència. La pandèmia ha deixat clar que s’ha de canviar el model de funcionament i tenim l’oportunitat de fer-ho al Xup, amb la col·laboració de la Generalitat en la seva construcció immediata i en la gestió posterior, per convertir-la en un referent d’atenció centrada en les persones.