Bajanades,poques

Diuen els entesos que el «nunca jamás» de Pedro Sánchez no és cap bajanada. Que tampoc no és una animalada el blanqueig del franquisme que fa Pablo Casado quan diu al Congrés que «la Guerra Civil va ser l’enfrontament entre els que volien la democràcia sense llei i els que volien llei sense democràcia», enrasant diputats elegits democràticament amb els militars colpistes. O que no es pot considerar una idiotesa que el Tribunal de Cuentas rebaixi de 468,38 euros les fiances milionàries amb què volen arruïnar les vides dels excàrrecs de la Generalitat. També diuen, els que en saben, que no és cap niciesa que l’esquerra pura podemita adverteixi que ara «no toca» parlar del referèndum d’autodeterminació. I, per rematar-ho, apunten que no es pot definir com una poca-soltada la reincidència de visites reials a Catalunya, coincidint amb la «magnanimitat» d’un govern que diu defensar «la concòrdia» entre catalans i « el reencuentro» amb l’Espanya «que os quiere».

Assenyalen que no es poden menystenir tants senyals inequívocs de per on passa l’Espanya unida que defensen aquests personatges, perquè Pedro Sánchez no és un bocamoll com diu Rufián, Pablo Casado ha comprat el missatge guerracivilista de la dreta extrema (tot i haver nascut en democràcia quan Franco ja era mort), el Tribunal de Cuentas només sanciona venjativament l’actuació exterior catalana (que altres comunitats autònomes també fan), els socis del govern més progressista simplement han perdut les essències revolucionàries, i és més que significatiu l’escalf de les elits catalanes a un monarca que va estimular la diàspora de les principals empreses per afeblir el potencial econòmic de Catalunya. La intensitat i la durada de la repressió, auguren, s’incrementarà si es defalleix en la fermesa demostrada l’1 i el 3 d’octubre. Encara més: vaticinen que les dues taules de diàleg pactades a La Moncloa legitimaran els 20 anys que, com a mínim, hauran de passar perquè l’independentisme hagi ampliat suficientment (?) la base. Adverteixen que en una taula s’anirà parlant del referèndum que Sánchez no avalarà «nunca jamás», mentre a l’altra es refredaran anhels a base de recuperar competències i recursos manllevats des del 2010.

El que no s’acaba d’esbrinar és l’obstinació a no deixar votar els catalans, tots, els que estan a favor i els que estan en contra de canviar l’statu quo actual. Això ja m’ho faig jo, però si el 2012 quan es va reclamar el dret a decidir s’hagués deixat votar la gent, on seríem ara? Què ens hauríem estalviat votant tots, tots a consciència, en lloc d’engegar tanta crispació, tanta violència, tanta repressió? A qui ha beneficiat cronificar el problema?