Expliquen algunes cròniques que el cos de Zaki Anwari, de 19 anys, es va precipitar al buit des d’un Boeing C-17 amb el qual confiava fugir de l’Afganistan dels talibans. Altres informacions apunten que va quedar atrapat en el tren d’aterratge. Fos quin fos l’esgarrifós i trist final del jove, la realitat és que un dels futbolistes més populars del país és mort, tal com va confirmar la federació estatal. La vida de la taekwondista Zakia Khudadadi no està en perill (de moment, creuem els dits) però el seu crit desesperat per poder agafar un avió i viatjar fins a Tòquio, on dimarts comencen els Jocs Paralímpics on ella hi havia de participar, és una altra de les desencoratjades històries que es viuen a hores d’ara en un país que la comunitat internacional (la de Sarajevo, la de Rwanda, la de tants i tants exemples infames) està deixant que caigui pres per uns criminals que consideren la dissidència una nosa que cal eliminar i les dones uns animals sense drets.
L’actualitat té sempre molta pressa, però encara recordem els escarafalls dels grans mandataris del futbol quan Florentino va anunciar la creació d’una Superlliga. Van apel·lar a l’interès dels aficionats, però queda clar que l’únic motiu que els mou és el negoci. Són les mateixes institucions que un dia van atorgar a Qatar l’organització de la Copa del Món de futbol, una altra pàgina negra en la història de l’esport. Són públics i notoris els vincles entre els interessos qataris i el retorn dels fanàtics a l’Afganistan. En nom dels afganesos que pateixen, la FIFA hauria de prendre el Mundial a un país que, no ho oblidem, ha alçat estadis amb esclaus.
