Més veritat el bot que el iot

Que vivim en un mar de contradiccions constants, no és res nou. El que he pogut corroborar aquest estiu, és que al món digital aquest contrast és abismal. Segons la xara social en què es navega, es pot passar de veure selfies idíl·liques en paratges remots i calmats, a notícies catastròfiques amb imatges que esquincen per dins, com el nadó afganès entregat a les tropes nord-americanes en un intent desesperat per salvar-li la vida enfront d’un futur gens futurible. De paelles i mariscades amb posta de sol, a avions de càrrega amb vuit-centes persones amuntegades fugint de la barbàrie dels talibans. De passejades en iot pel Mediterrani, a desenes de persones que hi perden la vida en un bot.

I tot això, a un sol clic.

I el cert és que totes dues coses fan mal, perquè totes dues realitats generen emociones negatives que cal saber gestionar.

Les primeres imatges, les més banals, poden fer aflorar sentiments d’enveja o de frustració, si no es filtren pel sedàs de la farsa i la pretesament buscada perfecció. Es tracta d’escenes de cartó-pedra que, normalment, no s’adiuen a la realitat: ni la platja estava deserta, ni estàvem sols al riu, ni els nens han pujat a la muntanya cantant i rient. I encara que ja ho sabem, és important recordar-ho per no deixar espai a les emocions que van creixent a mesura que anem veient les estampes de vacances d’amics i coneguts; són unes emocions tan humanes i naturals, que sovint el més recomanable és fer vacances de les xarxes socials I deixar de consultar un parell o tres de setmanes Instagram.

Les segones imatges són molt més importants, perquè ens porten a reconèixer la desigualtat del món que habitem, i en certa manera ens fan sentir enormement afortunats d’haver nascut aquí i no allà. I ens traslladen a uns debats de valors ètics que haurien de ser-hi sempre. No obstant això, petits com som, observem atònits les injustícies d’arreu, i ens sabem incapaços d’actuar per a fer-hi res. Quedem atrapats en la indefensió apresa (un terme que la psicologia utilitza per descriure la manca d’acció davant de situacions que creiem que no podem canviar, perquè en el passat hem après que no podíem; encara que la situació actual podria ser alterada amb els nostres actes; vindria a ser com la fabula de l’elefant encadenat). No fem res, i ens sentim malament per no fer-ho, però alhora la impotència i la indignació fan empassar-nos que vivim en un món cada vegada pitjor.

Però no és cert. La veritat és que el món és cada vegada millor, excepte en aspectes ecològics i mediambientals. Recomano molt la lectura dellibre de Hans Rosling, The Factfulness, que d’una forma molt gràfica (és el «pare» dels gràfics de cercles que utiliza Google) demostra amb fets i dades la progressió que ha experimentat la humanitat les últimes dècades, i demostra la reducció de desigualtats en termes d’economia, educació i salut.

I tampoc és cert que no puguem fer res. Això és el que alguns voldrien que haguéssim après del passat, però no és cert. Per petits que siguin els nostres actes, contribueixen a exercir pressions que, a poc a poc, van modificant (a millor) la societat en què vivim, i les de l’altra punta de món.

Així doncs, el món digital ens porta a un mar de sensacions i de contradiccions constants. Però mentre el voyeurisme i les emocions que desperten les primeres imatges ens mobilitzarien vers accions individualistes i egoistes (vull tenir la masia, el iot o el plat a taula del veí), les segones mobilitzen vers la col·lectivitat i l’altruisme.

Posats a triar, enfront de la dicotomia que ens mostren les xarxes i canals digitals, proposaria desconnectar de la banalitat per mantenir-nos amatents i sensibles a què passa a l’altra punta del globus terraqüi. És més veritat el bot que el iot.