Senyals de vida

Sort n’hi ha que plou i que el vent invisible aixeca núvols de pols i que les bromes fosques espanten el cel i les cabòries, que tot és finit i que cal prendre’s seriosament ben poques coses, tan poques que és fàcil oblidar-les perquè la memòria és tramposa. Ens en refiem, confiem que les tenim ben desades en un lloc concret i sabut per recórrer-hi quan ens sacsegi l’emergència vital. Però sovint errem i, quan anem a buscar-les i no hi són –o no les sabem veure–, regirem desesperadament tots els racons. En aquest punt l’únic que voldria seria buidar amb fúria armaris i calaixos, llençant capses, roba i penja-robes enlaire. Com m’agradaria fer-ho sense haver-me de preocupar de res. A les pel·lícules ho regiren tot perquè algú altre ho plega, i sospito que deu ser la mateixa persona encarregada de recollir l’aigua que vessa de les banyeres que sempre omplen més del compte. Tot és pura ficció. I quan ets a punt de deixar-te portar pel caos i pel desencís, sona el mòbil. És un missatge que diu: «Algú fa deu anys que va donar senyals de vida» i m’envia una cançó.

Aquest algú és la Maria Josep Pazos, una persona amb una energia excepcional que vaig tenir la sort de conèixer després que sortís d’un coma. La vaig ajudar a explicar la seva experiència personal al llindar de la mort en el llibre La força de l’ànima, que torno a agafar de la lleixa del menjador i començo a llegir: «Vaig morir per primera vegada el 24 d’agost del 2011 a Vitòria-Gasteiz. Va ser una mort terrible. Em va sorprendre de matinada mentre dormia en un hotel. Duia un pijama espantós (...) Mai saps quan se t’acabarà la vida ni si et trobarà preparada. Jo aquell dia tenia les maletes fetes però no per anar-me’n per sempre». La Maria Josep es va despertar del coma quan ja tenia el diagnòstic de mort imminent. El seu company, el Guzman, i la seva germana Conxi, li van deixar escoltar la cançó «Estic esperant», del grup Els Convidats, perquè van tenir la intuïció que estava escrita per a ella, i bé ho va semblar. Va començar a plorar i es va despertar.

Mesos després d’aquell fet, ens trobàvem cada dia per preparar el llibre. Ella tornava a aprendre a viure i jo acabava de donar a llum el meu segon fill. Les dues estrenàvem segones oportunitats. No sé si va ser per aquesta circumstància, però el cert és que mai he estat tan a prop de la vida com quan vaig escriure sobre la (seva) mort. Les històries veritables ens enfonsen primer per enlairar-nos després. Ella em va ensenyar a creure en l’esperança. Des d’aleshores sé que el millor de les segones oportunitats és que obren la porta a les terceres.