La il·lusió de guanyar

Fa dos anys, el 2019, quan el primer equip masculí del Barça de futbol va guanyar la seva última Lliga, aquesta no es va celebrar. No hi va haver bus turístic, d’aquell on els jugadors i els acompanyants acostumen a acabar bastant perjudicats, ni parlaments al Camp Nou, ni res d’això. El títol es va assegurar amb una gens brillant victòria a casa contra el Llevant en què l’equip de Valverde va acabar demanant l’hora. Al final, vist el joc, els aficionats estaven més enfadats per com actuava aquell equip que no pas contents per haver guanyat un títol. També era cert que la setmana següent començava la semifinal de la Champions contra el Liverpool, aquella en què l’equip que aleshores liderava Messi va guanyar per 3-0 a casa i es va enfonsar amb el 4-0 d’Anfield. El club esperava celebrar la Lliga i la Lliga de Campions i, al final, no en va festejar cap de les dues.

Els mateixos aficionats del Barça tips de guanyar d’aleshores [els jugadors portaven samarretes on posava que havien guanyat 8 lligues de les últimes 11] veuen ara com tenen un equip de segona línia. Endur-se la Lliga, que aleshores es percebia com salvar els mobles, ara apareix com una quimera inabastable. Durant les temporades de vaques grasses, els títols no es comptaven pels que es guanyaven, sinó pels que es perdien i, cada cop que això passava, ja era un fracàs. Els equips de Roma i Liverpool van guanyar lligues que es van menystenir. Potser molts aficionats, sobretot els joves, acostumats al triomf, aprendran ara a valorar com costa ser campió i que, un cop arribes a ser-ho, cal celebrar-ho com si no hi hagués un demà.