L’any 1949 el Govern espanyol va encarregar la construcció d’un iot perquè el generalísimo Franco pesqués tonyines amb canya i convidés algun dels escassos dignataris que el freqüentaven. Va ser batejat amb el nom d’Azor i apareixia cada dos per tres al No-Do i a Televisión Española mentre una veu engolada informava que «su excelencia el Jefe del Estado disfruta de...». Franco va morir el 1975 i el vaixell va quedar arraconat, ja que feia massa ferum de franquisme perquè ningú gosés ressuscitar-lo, però l’estiu de l’any 1985 hi va haver qui s’hi va atrevir: va ser el socialista Felipe González, en aquells moments president del Govern per majoria absolutíssima, que en tornar d’uns dies de navegació es va mostrar sorprès per l’allau de crítiques que l’esperava (com que no existien les xarxes digitals, se’n va assabentar en desembarcar). Ell tenia una teoria: el vaixell no era ni franquista, ni demòcrata, ni monàrquic ni republicà, sinó que ho eren els que l’utilitzaven, i si ho feia el cap d’un govern constitucional, el vaixell es convertia en un instrument constitucional i quedava net d’anteriors contaminacions. Una gran part de l’opinió pública no ho va veure de la mateixa manera: per a milions de ciutadans, l’Azor era «el iot de Franco» i ho seria sempre fins que el desballestessin. González s’havia equivocat: les coses inanimades sí que carreguen ideologia. L’actual número dos del ministeri de l’Interior, Rafael Pérez Ruiz, no va tenir en compte aquest principi quan va dir que la «jefatura» de policia de la Via Laietana de Barcelona era un «símbol de servei públic» on «generacions de policies» havien treballat per la democràcia, obviant que fins 1975 va ser un lloc on esbirros de la dictadura torturaven detinguts per raons polítiques. El tarannà dels actuals estadants, argumentat per la ministra portaveu per parar el cop, no esborra la taca: el casalot de Via Laietana és i serà vist com la tenebrosa seu de la pitjor repressió franquista.
