Hi havia altres temes a la llibreta, però la brutal violació grupal patida per una noia de 16 anys a Igualada ens ha remogut la consciència i l’estómac; no per la bestialitat d’un crim massa comú, perquè més enllà de les xifres oficials de violència de gènere, hi ha les extraoficials de dones que no gosen denunciar-ho; aquesta ens ha colpit encara més perquè ja se sap que la salvatjada de proximitat és una clatellada que et fa obrir els ulls a una realitat que ens costa acceptar.
Una vegada més la irracionalitat mediàtica, que no deixa de ser un reflex dels mitjans que tenim i tolerem, o si voleu que ens mereixem pel tipus de societat que fomentem, ha posat el focus d’atenció en la víctima en lloc de fer-ho en els culpables; i quan s’ha parlat dels violadors, han trigat poc a sortir els «salvapàtries» especulant a l’entorn d’humiliants despropòsits atenuants, o vergonyants estereotips de nacionalitats. Em quedo amb un comentari que s’ha fet popular a les xarxes socials: Els agressors són tots de la mateixa nacionalitat, la masculina; aquí no valen les noves tendències lingüístiques per a la pluralitat de gèneres, queda clar que no han estat «elles» ni «ellis», els autèntics bàrbars són «ells»; ells són els portadors d’una genètica mental que els fa creure supremacistes del poder físic i així ho demostren, perquè en la capacitat intel·lectual són una colla d’indigents derrotats.
Ells, els energúmens que han violat la vida d’una persona que segurament mai es podrà refer d’una cosa així, haurien d’experimentar la por que tenen elles i tremolar amb una sensació esfereïdora que té un gènere clar. L’única fórmula per erradicar aquesta barbàrie és la més ferma condemna, lluita i rebuig per part de tots, amb gènere mascle, de tots ells. Ara tothom vol sortir a matar violadors però tots hem permès, com si no anés amb nosaltres, els comentaris o acudits discriminatoris i clarament sexistes d’un amic, conegut o familiar, sense deixar-los de volta i mitja ni posar-hi fre, amb la suada justificació de: Ell no és així, ho diu sense mala intenció, no cal que ens barallem, o calla perquè ara em diran que rebutjo la llibertat d’expressió.
Ja no hi ha més espai per a la impotència ni el no sabem què fer; Albert Einstein va dir que el món és un lloc perillós per viure-hi, no solament per les persones que fan mal als altres, sinó per la gent que no hi fa res; deixem de no fer-hi res perquè aquesta deshumanitzada xacra social no deixarà d’existir si nosaltres, «ells», en continuem sent còmplices sense mostrar la intolerància més enèrgica davant la més mínima mostra de banalització o justificació a la manca de respecte cap els drets més bàsics de justícia social i igualtat... que aquests sí que són els d’elles i ells, els d’ellis.
