Pensava l’altre dia en un ésser abstracte que, encara que no li sàpiga veure cara i ulls, segur que existeix. Em refereixo a un tipus d’espanyol mitjà, persona sensata que procura estar ben informada i que adopta davant l’espectacle de la política una posició moderada i, tal vegada, un xic escèptica. Ha de ser un home o dona demòcrata, liberal, potser d’idees avançades, que va creure sincerament en el pacte constitucional del 1978 i que va arribar a pensar que potser sí que aquell invent de l’estat de les autonomies podria començar a encarrilar el problema històric, fins ara insoluble, de la relació entre els diversos territoris espanyols. Algú que creia en la realitat d’una Espanya diversa i plural, tolerant, ben incardinada a Europa. I dono per fet que es considera a si mateix un bon patriota, perquè estima el seu país i li desitja una vida de futur amb un horitzó esperançat.
Continuo imaginant-lo residint a Madrid, i això ja complica les coses, perquè està envoltat per un aire tòxic irrespirable que té a veure amb la presidenta de la comunitat, amb els líders del PP, de Vox i de Ciudadanos, amb una caverna mediàtica ultramuntana, amb la proximitat del Valle de los Caídos, amb un Estat profund ancorat en el franquisme. I dic que tanmateix deu existir, per força, encara que en la darrera dècada li hem sentit molt poc aixecar la veu, potser perquè ha preferit callar davant algunes coses que veia. Potser si, en el seu moment, hagués dit el que pensava, se l’haurien menjat de viu en viu i li haurien negat la condició de bon espanyol.
Penso en aquest home o en aquesta dona i se’m fa difícil imaginar com deu veure la trencadissa que estan fent aquests dies els partits ultradretans i la majoria de la premsa madrilenya al voltant de la situació del català i el castellà a casa nostra. Com que el suposo una persona intel·ligent i ben informada, segur que pot tenir una percepció bastant fidel de quina és la realitat quotidiana de Catalunya, i els seus amics i parents que viuen aquí li deuen explicar que aquí estem tranquils, que a l’escola catalana es va fent bona feina i que no hi ha conflicte lingüístic de cap mena: més aviat al contrari, li deuen aclarir que la llengua pròpia del país passa un moment altament crític, a conseqüència dels canvis de la globalització, de les noves tecnologies, del semifracàs de la immersió lingüística, de la feblesa congènita de les llengües minoritàries davant l’allau de l’anglès i el castellà.
Aquest home o dona, que segur que existeix, té motius per estar severament preocupat. Si estima Espanya, si es considera patriota, deu estar esverat davant la trinxadissa que s’està produint, davant el cúmul inaguantable de mentides i de falsedats, d’exageracions, de demagògia que empastifa la vida política espanyola aquests dies. Deu anar rumiant com pot construir-se una pàtria habitable, civilitzada, càlida, acollidora i protectora dels seus fills si hi ha tants energúmens que, perduda la seva presència política a Catalunya, estan convençuts que, com més llenya al foc vagin tirant, més vots trauran a l’Espanya que controlen. Però, a quin preu? ¿Què en quedarà, després d’aquest foc inflamat que tot ho vol destruir, que no té cap línia de contenció , que afegeix cada dia més combustible a una situació que ja per ella sola és prou explosiva?
Si existeix aquest espanyol sincer, que estic segur que sí, també a ell, com a l’«españolito que vienes al mundo» d’Antonio Machado, l’Espanya d’aquest hivern de l’any 2021 li deixarà el cor ben glaçat.
