I si les pedres del Portal/ l’heura cobria amb fulla clara,/ la llar serà més dolça encara/ ara que ve Nadal» de Tomàs Garcés (1901-1993). I Sagarra, i Salvat-Papasseït, i Joana Raspall, i Marià Manent i J.V. Foix, i Ton Armengol i tants d’altres que amb paraules ben triades i endreçades ens acompanyen i fan més intensa la vivència del Nadal. I ha estat llegint-los que he pensat en tot aquest rebombori del 25% de castellà i l’escola de Canet. Que un tribunal pugui decidir sobre qüestions pedagògiques i sobre el nostre model lingüístic em sembla una ximpleria; però alhora estic esperançada per si aquesta sotragada ens fa espavilar i arremangar-nos en un tema que fa temps que cueja. I ho dic per experiència: el castellà, mal que ens pesi, és la llengua vehicular de molts instituts i escoles del país. Sigui per inconsciència, sigui per comoditat, sigui perquè hem assumit una subordinació lingüística; la realitat és la que és. No podem amagar més el cap sota l’ala: afrontem-la i posem fil a l’agulla! El català, en paraules de l’admirat Carles Porta ( Enhorabona per tots els èxits!) «és una llengua mil·lenària i preciosa» i el més important, hi afegeixo, és que és la nostra! No en tenim cap més! Per ajudar a revertir aquesta situació, des del Consell per la República posem a disposició de la comunitat educativa una defensa jurídica per blindar el català. Però no era de tant per cents que els volia parlar. Un altre tema que també m’amoïna és la qualitat del català. Cada vegada que sento dir « s’ha caigut», « aquest pastís està molt bo» o «no ens ha donat temps», em fa un salt el cor. Entenc que en l’emergència lingüística que vivim la prioritat sigui no perdre parlants perquè una llengua que no és útil acaba morint; però no podem deixar de banda la cura en l’ús de la llengua perquè cuidar el català és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Les llengües són una manera d’explicar el món i d’explicar qui som. I no només: també són una manera de dir el món, de dir el que ens passa, de dir els paisatges… Com és que encara que no sapiguem una llengua la podem reconèixer? Perquè, com diu en Pau Vidal, filòleg i traductor, en una entrevista a La República «quan tu vas pel carrer i sents algú que parla però no entens què està dient, hi ha certes característiques de la llengua que et permeten identificar quin idioma és. La llengua és molt més que parauletes». Perdonin que m’embranqui en un tema que no domino ni poc ni gens. No sóc filòloga, ni escriptora, ni lingüista; però m’estimo el català perquè és la llengua amb la que parlo, compto, reso i estimo. És la meva llengua! I torno a l’inici: flaons i crespells són dues paraules precioses que he après aquests dies llegint el Nadal. Des del Consell per la República tenim clar que l’única via realista per salvar la nostra llengua és esdevenir un Estat Independent, però mentrestant cuidem els mots, reguem-los i estimem-los que el català només ens té a nosaltres!