A Can Basté -tal com anomena el meu admirat Bernat Dedéu al programa del matí de RAC1-, en una cascada de breus primerencs, a on el presentador desgrana i barreja informació seriosa, curiosa, rosa, aniversaris de celebritats i la perla diària del Nacho de Sanahuja, va informar de l’existència d’un codi rural britànic. Encuriosit, vaig decidir fer-ne una dissecció (del codi). Son unes normes oficials de comportament del govern de Boris Johnson per als habitants de l’àmbit campestre.
El camp britànic és com els turons verds dels tristament oblidats Teletubbies però amb uns murs baixos d’una pedra seca (similar a la bagenca) a on hi pasturen infinitat de xais i moltes vaques. Les visions bucòliques sovint es mesclen amb carreteres estretes serpentejant o autovies de quitrà. Com aquí, l’asfalt i els vehicles conflueixen a la verdor i als boscos.
Les normes pels pagesos de les illes, escrites amb rigor, to estirat i unes gotes de cinisme, pretenen fer comprendre sobretot els drets dels visitants, facilitar-los-hi el pas tallant l’herba que l’obstaculitza, ajudar-los a actuar de forma responsable i crear-los-hi un entorn segur. Reclamen no insultar-los i usar un llenguatge amigable amb ells. Amb altres recomanacions d’aquest estil es conforma un deliciós compendi de bones maneres i empatia. Implementades aquí s’entendrien com el capteniment de mansos vers els forasters. I serien contundentment rebutjades.
Quan els nostres urbanites s’adrecen en massa cap a la muntanya catalana els caps de setmana, els improperis que se’ls hi dediquen des de les xarxes socials o en directe, per exemple durant els embussos a Berga, son el contrari de tot el que recomana el magnífic codi anglès. Aconsella als grangers ser curosos quan facin servir armes de foc i tornar-los als camins centrals si els veuen perduts. És obvi que les normatives en vigor a Gran Bretanya son inaplicables per aquí. Som massa llatins, sempre a punt per crear els dos mons oposats: «ells» i «nosaltres».
Soc el primer que m’entristeixo en veure camins amb brossa, cotxes estacionats i vaques estressades per tant moviment. Però molts que malden sobre els visitants no fan res més que maldar. Els seus modes de vida son més similars als dels visitants de coloraines que a la dels camperols i els ramaders. A més, sense els insultats i repudiats corrent per les contrades, desapareixeria una quarta part de l’ocupació a llocs com el Berguedà, comptant les feines de qualitat alta, mitjana i baixa. Generaria un èxode i l’envelliment no seria una norma, seria un tot. Com els pobles sorians amb muntanyes altes a prop.
A Buxton, prop de Manchester, hi ha un hotel tronat, petri per fora i de fusta corcada per dins, amb dos rètols molt remarcables. Un, amb una probabilitat: «Possiblement l’hotel més antic d’Anglaterra». Diu a la seva façana amb prudència majestàtica. L’altre, a l’interior, consigna una certesa: «En aquesta habitació va fer posada la reina Maria d’Escòcia de camí cap a Londres, a on fou decapitada». Quan hi vaig, sempre demano aquesta.
