On era la pesseta, Kubaleta?

Els meus records d’infància, de petit, són de quan em portaves al cafè a fer una Coca-Cola i una bossa de patates. M’asseies al taulell i el Tonet o la Cecília me les donaven mentre ens miràvem a la tele el partit de bàsquet dels diumenges al migdia. Si no, era perquè aquella setmana feien futbol a la colònia i anàvem al camp. Allà em mirava el partit al costat de la Maria Giralt mentre tu la feies petar amb el Chicha, el Felices o el Carreño, que baixaven de Cardona. Abans havies anat a missa, on el Pere Gran de la Botiga havia ofert un altre dels seus recitals magistrals a l’orgue. Tornant a casa et trobaves la iaia i l’Antònia Bòria a fora al carrer, parlant amb el Joan Planell, el Viladomat, o qualsevol que s’havia parat un moment a saludar. Potser aquell dia també havien vingut a visitar-nos els tiets, l’Antonio i la Carmeta, o el Pau i l’Asunsión, i tu, com sempre, els havies convidat que es quedessin a dinar.

Després havies sortit i t’havies trobat el Pere de dalt i el Mingo a l’escala, i a fora el carrer havies saludat l’Espelta, l’Avi o l’Antonio Basora, que passava amb el cotxe. En aquella hora ja hi havia tota aquella canalla jugant a pilota, el Jordi Méndez, el Jordi Sibila i d’altres mentre tu anaves a fer el canari amb l’Oso, el Pere de la Ribera i qui hi hagués disponible aquell dia.

L’única cosa bona de tot això que ha passat és que, si tenies raó, com tantes vegades, i hi ha vida més enllà, ara et retrobaràs i t’ho tornaràs a passar bé amb tota aquesta i altra gent que se’n va anar abans que tu. Els que ens quedem aquí, et recordarem sempre, Kubaleta. Això sí, quan els vegis i els expliquis cent vegades la història del cambrer, a veure quin d’ells té pebrots de trobar aquell collons de pesseta.