Paraula d’Oriol

No he viscut l’experiència, però passar per la presó forçosament deu deixar empremta, sobretot si et consideres víctima d’una injustícia. El que no accepto és que aquesta condició li atorgui a ningú patent de cors per pixar fora de test. He deixat passar uns quants dies perquè els arguments reposats solen tenir més consistència. No és que pretengui tenir raó, però em semblen impresentables –i incomprensibles– les paraules d’Oriol Junqueras suggerint paral·lelismes entre la invasió russa d’Ucraïna i el que Espanya estaria fent amb Catalunya. Jo creia que en l’univers màgic de l’independentisme hi havia categories diferents, unes de més assenyades que d’altres, però de vegades em costa diferenciar-les. Tampoc puc entendre què aporta a la causa el fet que Pere Aragonès no assisteixi a les reunions de presidents autonòmics; no veig els beneficis d’aquesta insistència a reivindicar un tracte diferencial amb l’Estat, menystenint la resta de mandataris. I els ciutadans que representen, és clar. Els promotors del procés –alguns, no tots– admeten com un error la falta de pedagogia a la resta d’Espanya; d’acord, perquè no crec que sigui necessària cap enquesta per conèixer l’opinió d’un andalús, un extremeny o un murcià davant d’una insolència institucional tan gran. Perquè fa pudor de menyspreu. Amb tot, i sent generosos, això es podria interpretar en clau d’estratègia política. Les paraules de Junqueras, no. Sobretot perquè ell no és cap indocumentat que perdi els papers en el fragor d’una discussió. Vaig visitar Junqueras una nit de Nadal quan ell estava entre reixes. Ho explico ara i encara tinc gravat com em va impressionar la seva enteresa. Jo no combregava –ni combrego– amb les seves idees sobre el procés i així l’hi vaig dir, però em semblava –i em continua semblant– lamentable que estigués pres. Així l’hi vaig transmetre, també. Recordo que vaig sortir de la presó afligit per tot el que estava passant, però pensava que aquest home no havia perdut ni un bri de les seves conviccions. Espero –i desitjo– que la llibertat recuperada no li hagi fet perdre la raó.