Es diu Miquel Sánchez, però això molts no ho saben. Per a molts clients i veïns que porten més de vint, de trenta o de quaranta anys tractant-lo, és «el Miquel de la farmàcia», i segur que tenen més familiaritat amb ell que no pas amb molta gent a la qual coneixen pel nom i els cognoms. Són quaranta anys darrere el taulell de la farmàcia del carrer de Jacint Verdaguer de Manresa, que és la farmàcia Nogueras, però que quan ell va entrar-hi a treballar era la Climent, i després la Rakosnik. Abans que aquell local fos una farmàcia jo ja vivia dues cases més avall i per això conec el Miquel des que es va estrenar a la feina. Un temps més tard, quan aquell aprenent de catorze anys va passar a ser dependent i despatxava amb la seguretat de saber de què parlava, el Miquel es va convertir en el referent familiar d’aquella farmàcia, i es pot dir que no ens preníem el que ens havia receptat el metge fins que ell no ens donava l’aval que era realment el que ens convenia. I quan a casa la mare tenia un dubte d’aquells que no t’aclareix cap prospecte, agafava el telèfon i deia «deixa’m demanar-li al Miquel, a veure si m’ho puc prendre», i el que li deia el Miquel era paraula de Déu.
Quan jo encara era un nen, la nostra farmàcia de capçalera era la Cirera, a la Muralla, la que ara és la farmàcia Oltra. Allà el dependent de confiança era «el Joan de la farmàcia», i el pare es refiava sempre d’ell per tot: «Li demanaré al Joan», «això segur que el Joan m’ho farà»... i saber que hi era ens donava una gran tranquil·litat. Suposo que si féssim un repàs de totes les farmàcies, podríem fer un cens de dependents i dependentes que han exercit o exerceixen aquell mateix càrrec que ells i que es guanya a base d’anys.
Ara que el Miquel se’ns jubila –ahir va fer l’últim dia– sé que entraré a la farmàcia i el trobaré a faltar. La seva corpulència darrere el taulell, que si hagués fet una altra feina podria ser intimidatòria i que en aquell context et donava seguretat; el seu tracte entre funcionarial i còmplice, que et saludava amb un «Buenos días señor Oliva», abans de passar al català, i sobretot la confiança de tenir-lo com un assessor i un amic. Per sort, ja feia temps que la Claudia o, més recentment, el David, m’oferien la mateixa solvència i ja no necessitava que hi fos ell per fer una consulta. Però sé que el trobaré a faltar i no seré l’únic. Els de la Bonavista el seguirem tenint com a veí, fent barri, que també fa falta. I espero que sigui per molts anys, Miquel. Feliç jubilació.
