Si l’octubre del 2017 s’hagués convocat un referèndum de debò, el meu vot hauria pogut acabar recolzant la independència de Catalunya. La pallissa als ciutadans quan simplement participaven en un simulacre simbòlic em va regirar tant les tripes que bé m’hauria pogut ennuvolar la raó. I el posterior discurs del rei tampoc va ajudar a asserenar-me. Tot això malgrat que abans m’havia indignat i entristit –ho vaig narrar en directe per a la SER– quan la majoria independentista va imposar al Parlament una llei que, saltant-se les normes i ignorant la meitat dels catalans, obria la porta a la desconnexió amb Espanya.
Una porta que el Tribunal Suprem s’encarregaria després de tancar bruscament, i va posar a la presó els principals dirigents d’aquell moviment; no a tots, com se sap, perquè alguns van fugir; i per allà segueixen, presumint de ser –jo no els anomenaria exactament així– exiliats polítics. Ja sé que substituir els arguments per emocions és un mal negoci, però de vegades la força dels fets s’imposa a les floritures intel·lectuals. I l’octubre del 2017, almenys en calent, crec que a molts ens va passar una cosa semblant.
Ara m’ensumo que es podria repetir amb la revelació de l’espionatge a l’independentisme i les gravacions repugnants que confirmen l’existència d’una trama d’Estat per combatre’l. Segueix cridant l’atenció que els inductors –o autors– d’un abús tan gran no hagin tingut fins ara retret penal. Perquè els que es van entossudir a buscar la independència eren persones que perseguien un objectiu polític i es van saltar la llei; d’acord. Però els que van punxar telèfons, van espiar gent i van ordir notícies falses per desacreditar adversaris polítics també es van saltar la llei, ¿no? Malgrat que tot això és greu, el que més m’inquieta és que una part dels que a Catalunya encara aspiren que la convivència es pugui restaurar algun dia sense més destrosses acabin tirant la tovallola davant el que ofereixen les elits d’un país que, vist això amb l’últim culebró reial, bé es podria dir «Borbònia».
