Han passat més de dos anys des de la primera onada de la pandèmia, en la qual s’estima que van morir 20.268 persones per causa de la massificació de les residències i, en molts casos, perquè els afectats no van ser derivats als hospitals. El compte macabre ha anat pujant i, segons l’Imserso, el 22/5 ja eren 33.100 les persones mortes a causa de la covid. En tot aquest temps, s’ha continuat patint aquest model de gestió massificat i, per evitar els contagis, s’ha «protegit» els usuaris amb aïllaments i, fins i tot, durant molts mesos s’ha negat les visites de les famílies, empitjorant encara més, les condicions de vida dels residents.
Fa massa temps que tècnics i professionals del sector, usuaris, famílies..., i tota l’opinió pública reconeix que és imprescindible que a les residències s’implanti un model que posi les persones en el centre, organitzat en unitats de convivència, per aconseguir unes vivències més semblants a l’estada a casa. Mentrestant, però, va passant el temps i res canvia, malgrat les queixes de les organitzacions dels familiars, que es fan ressò contínuament de les nefastes condicions de vida que s’hi continuen patint.
Per fer possible un canvi ràpid de model hauria calgut que els parlaments, els autonòmics i el central, en nom de tota la societat, haguessin assumit la responsabilitat de la mortaldat produïda, causada per la manca de finançament públic i per l’absència de regulació, tant de les empreses gestores com dels drets de les persones grans.
Sense el reconeixement d’aquesta responsabilitat col·lectiva, al procés de reforma li falta empenta. El 24 de maig estava previst aprovar, en el Consell Territorial de Serveis Socials, les condicions que hauran de complir les residències acreditades a l’Estat, però, davant de la falta de consens amb les comunitats autònomes, el govern va decidir posposar la seva votació i continuar negociant.
La proposta consistia a limitar el nombre d’usuaris a 75 en les zones rurals i de 90 a 120 places en zones més densament poblades (al desembre encara es parlava de 50), arribar a la ràtio d’un treballador per cada dues persones ateses, incrementar el nombre d’habitacions individuals fins al 65%, establir unitats de convivència d’un màxim de 15 persones..., tal com s’havia consensuat en el marc del diàleg social.
La patronal del sector s’havia oposat frontalment a aquest acord, demanant finançament per a dur a terme els canvis que, segons van afirmar, implicarien el tancament d’unes 72.500 places (un 25% de l’oferta). Els sindicats, per la seva banda, no acceptaven que no hi hagués propostes per millorar la qualitat de l’ocupació i trobaven a faltar els percentatges mínims de contractació, tant indefinida com temporal, que ja estaven inclosos en l’esborrany previ.
Esperem que durant aquest mes de juny s’avanci en les negociacions i que des del Govern de l’Estat esmercin els recursos necessaris i no es deixin pressionar per la patronal, que pretén que les residències continuïn sent un negoci amb beneficis extraordinaris, a costa de retallar en l’atenció als usuaris i en les condicions de treball.
