Oaixò és el que denuncien els pasquins que aquests dies podem llegir per Manresa i diria que també arreu, ja que l’acció la subscriuen els col·lectius Aldarull i Locomún, en una campanya d’abast estatal per sensibilitzar la població a fi de forçar una normativa que prohibeixi la contenció mecànica. Abans, als bojos dels manicomis se’ls lligava. D’aquí l’expressió castellana de «loco de atar». Ara, als pacients de la unitat de salut mental se’ls conté mecànicament, que ve a ser el mateix, però utilitzant corretges en comptes de llençols. Tant l’ONU com l’OMS ho desaproven, i dubto que hi hagi cap professional de la psiquiatria ni cap conselleria de Salut que s’hi mostrin favorables. Tanmateix, què cal fer quan un malalt es troba en una fase delirant o pateix un brot psicòtic? Escoltar-lo, abraçar-lo i mirar de calmar-lo amb gestos i paraules, tal com proposen com a alternativa els abolicionistes de la contenció mecànica? Que la solució no sigui fàcil no vol dir que no l’hàgim d’abordar i dedicar-hi tota l’atenció i els recursos que calguin, que mai no seran prou, perquè dissortadament les malalties mentals cada vegada cotitzen més a l’alça. Si no sabéssim que hi ha uns protocols que regulen l’ús d’aquesta mesura extrema, gairebé ens creuríem allò que denuncien alguns afectats. N’hi ha que parlen d’immobilitzacions durant dies i fins i tot mesos; de metges sàdics, auxiliars amenaçadors i agressius; càstigs i electroxocs. Fins on jo sé, els protocols estableixen un temps limitat, un seguiment permanent i descarten la contenció total, practicable només com a darrer recurs després d’intentar la contenció verbal i la química. Tant de bo que ben aviat puguem arribar a contenir la necessitat d’haver d’utilitzar contencions físiques i químiques per resoldre problemes psíquics.
