El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure l’embús del campanar veí. I ens fem contrabandistes de rutes impossibles i només tenim la certesa, l’absoluta certesa, que el futur és embús, col·lapse i ensurt. Vivíem en un país, de les meravelles, que ha resultat ser una maqueta de fullola de mira’m, però no em toquis i, sobretot, no em facis servir que em gasto, em desgasto. I no dono l’abast. El país no dona l’abast. I mira que vaig fer bandera de la bandera del #novolempagar (peatges) i ara els enyoro. Digueu-me de tot, però les autopistes, sobretot l’AP-7, abans del pont d’agost estaran per llançar. Som l’ombra, no del que vam ser, sinó dels que ens vam arribar a creure que érem i som un país petit que ens cau al damunt a trossos.
Intento fer una llista de coses que funcionin raonablement bé i no passo de l’enunciat. I el que funciona –que hi ha coses que funcionen– ho fa per la gent, per l’entrega de la gent, per l’actitud, pel to. Però no ens equivoquem, l’estructura cau a trossos. I és tan clar que és culpa de Madrid com tan clar és que no tot és culpa de Madrid. Les carreteres ens queden petites, els trens ens queden tard, les entrades a «la» ciutat són una trampa mortal cada dia. Cada dia. Crec que viuré de nit. I sortiré a deshora. I enfilaré contra direcció. Si tu vas, jo en torno, i en torno quan tu hi vas. No hi ha dia que no parlem de posar tiretes, pedaços i laments. El país se’ns esqueixa i ni amb això articulem una queixa gegant que ho alteri tot d’una vegada. Anava a escriure d’una puta vegada. Les solucions: Córrer menys per les autopistes, bellugar-se menys en general i, si pot ser, fer poca nosa. Crec que instauraran uns premis per als catalans que facin poca nosa, que es belluguin poc i que no es queixin mai. I n’hi ha un munt, d’aquests. I no sé si és sort o dissort. És la versió revisada del català emprenyat. Ara toca el català «poca nosa», que el país no està per revoltes, encara que les revoltes siguin de coses de cada dia que ens mereixem només pel fet d’haver nascut. El meu país és tan justet que si saltes gaire damunt d’ell belluga tot. Fireta, tenim un país de fireta, i les firetes ja se sap de què estan fetes. I això qui ho arregla? Com s’arregla? Tinc males notícies. M’he enfilat dalt d’un campanar d’aquests que deia el Llach i m’ho he mirat com qui es mira el tros, i hi he donat un parell de voltes rumiant amb cara d’entendre-hi i he arribat a la conclusió, i ja em perdonaran, que això no s’arregla ni resant. I m’imagino que és el mateix que pensen ara mateix els nostres dirigents polítics, l’únic que ells no gosen dir-ho. Ja no cal que ens ho diguin, ara mateix, prou que ho sabem.
