No hi ha res més trist que voler acomiadar un viatger quan el tren ja ha passat. Això mateix succeeix cada vegada que diem adeu a qui se’n va de camí cap al més enllà. Els funerals s’haurien de poder celebrar en vida del difunt. Seria més agraït i més econòmic. No caldrien dols, ni caixes, ni tanatoris, ni desplaçaments en cotxes fúnebres. Tots sabem de persones a qui agrada deixar embastada a l’avançada la seva darrera compareixença pública. Amb quina viva il·lusió, no exempta d’una certa nostàlgia, aquests futurs difunts seleccionen minuciosament les músiques que sonaran i els poemes que algú llegirà amb la veu i el cor trencats. Fins i tot hi ha qui redacta ell mateix uns mots darrers per al recordatori. Quin estrany plaer pot produir preparar un plat que es menjarà un altre mentre els cucs fan un sopar fred amb el teu cos, per dir-ho a la manera del poeta reusenc? Ni que l’assaboreixin a la teva salut, tu ja no hi seràs per veure com se’n llepen els dits o l’aboquen directament al cubell de la brossa. Per a la majoria de la gent, el primer reconeixement de la seva vida els arriba, en el millor dels casos, quan ja han passat avall. Per què no poder escoltar de viu en viu bells elogis inèdits i el panegíric que et dediquen fins i tot aquells de qui no ho hauries dit mai? I al final de l’acte, fins podràs signar i dedicar els recordatoris als presents, esborrar de la memòria els absents i redactar l’herència de bell nou. Saps que igualment et moriràs, però quan ho facis, en comptes de veure passar la pel·lícula amb les penúries de la vida, et veuràs a tu mateix, galtaplè i radiant, consolant els teus desconsolats parents i amics, dels quals, amb una mica de sort, encara seràs a temps d’assistir al seu llicenciament terrenal.
Registra't i no et perdis aquesta notícia!
Ajuda'ns a adaptar més el contingut a tu i aprofita els avantatges dels nostres usuaris registrats.
Si ja estàs registrat clica aquí.