En Lluís Cuberes ha recordat en aquest diari que d’aquí a unes setmanes el Centre d’Esports Manresa jugarà un partit oficial de lliga en un dels camps que va acollir el Mundial de Futbol de 1982, l’estadi José Rico Pérez d’Alacant, i ho farà contra l’equip titular del recinte, l’Hèrcules, un històric que en els seus millors temps havia militat a la màxima categoria espanyola, on s’enfrontava al Barça, al Reial Madrid i a d’altres divinitats de l’Olimp futbolístic. Que el Manresa jugui contra l’Hèrcules és tant mèrit de l’equip manresà com demèrit de l’alacantí, que al llarg de la seva història s’ha comportat com el paradigma de l’equip ascensor, amunt i avall, aturant-se vàries vegades a tots els pisos de l’edifici. Ara està al més baix de la seva trajectòria, a la quarta categoria estatal, que és ben poc per a una samarreta que va acabar cinquè de Primera Divisió la temporada 1974-75, quan els diumenges a la tarda eren territori dels carrusels radiofònics, amb el «minut i resultat» i la musiqueta que anunciava els gols, i la frase «endavant, estadi Rico Pérez» era part del repertori.
Mentre l’Hèrcules pujava i baixava, de Primera a Segona i fins i tot de Segona a Tercera, i altre cop amunt, i altre cop avall, el Manresa jugava al camp del Pujolet al qual, malgrat les fotos històriques de la futura plaça Catalunya convertida en un gran aparcament, el dia i hora del partit, una gran part de la concurrència hi anava a peu, perquè la porta d’entrada es trobava a tres-cents metres, quatre minuts a peu, de la Farola (Crist Rei). Màxima centralitat. Era el Manresa estabilitzat a la Tercera Divisió (18 temporades d’una tirada entre 1950 i 1968) que exercia de màxim estendard esportiu de la ciutat abans que el bàsquet li arrabassés la primacia. Anys de graderies plenes perquè el cap de setmana durava un dia i els diumenges a la tarda d’abans de la motorització universal eren això o enxovar-se en algun dels cinemes que, per cert, també eren al centre i també s’omplien.
